A més de l'habitatge convencional, de vegades també existeix l'habitatge ideològic o moral. Fixem-nos en Gabriel Rufián: l'home es queda al seu piset, ERC, tot i que fa temps que se li ha quedat petit, perquè buscar nova casa és molt més complicat del que pensava.

Si li hagués sortit bé el seu pla de liderar totes les esquerres espanyoles a l'esquerra del PSOE, potser s'hauria aventurat a fer-se amb un allotjament més gran i més confortable, però quan no es va apuntar ningú a la seva proposta, el pobre es va quedar compost i sense futur.

Sí, és clar, ara li ofereixen ser un més en aquest sindiàs progressista que respon pel nom de Frente Amplio. Però qualsevol s'hi fica amb l'abundància de gent que vol ser califa al lloc del califa: Mónica García, Emilio Delgado, ¡Ada Colau! i potser fins i tot Irene Montero i Ione Belarra.

Davant la possibilitat que aquestes arpíes progressistes li treguin els ulls amb les ungles, Rufi ha pres la molt prudent decisió de quedar-se a ERC, on, almenys, podrà salvar el seu escó al Congrés, institució en la qual, teòricament, només pretenia estar fins a la imminent independència de Catalunya.

És per a mi un misteri que a Espanya hi hagi gent capaç de creure que el nostre Rufi és la persona adequada per encapçalar les esquerres més d'esquerres a nivell nacional.

En teoria, Rufi és un separatista integrat (tot i que sembla que cada cop menys) en un partit separatista. I aquí hi ha alguna cosa, d'entrada, que grinyola, com diria el comissari Maigret: què pinta a Espanya un separatista català, condemnat a considerar-la una nació veïna a la qual només s'hi pot anar, amb perdó, a fotre la marrana, que és el que ha dit que farà el primari Graupera si pilla cacho a les properes eleccions (o el que fa la Miriam Nogueras cada dia)?

Gabriel Rufián va créixer a ERC a l'ombra de Joan Tardà, enlluernat aquest per les, diguem-ne, reflexions del noi a Twitter (“Rufián és un tuitaire de l'hòstia”, va arribar a dir). Es va integrar en aquella estafa per xarnegos que va ser Súmate, i després va medrar tant com va poder al partit del seu amic Tardà. D'aquí, a Madrid, d'on no sembla tenir intenció de moure's fins a la seva jubilació.

I ja que era a Madrid, va pensar que allà sí que podia prosperar de debò. És aquí on ERC se li va començar a quedar petita i quan les seves ambicions de participar en la política nacional (o estatal) es van concretar fins al punt de convocar totes les esquerres autèntiques d'Espanya (o de l'Estat espanyol) sota la seva clarivident direcció, ja que s'havia convertit (en els seus somnis i en els d'alguns espanyols confosos i mal informats) en un cabdill providencial del progressisme.

Passar de cabdill a un membre més de la banda de Mónica García no deu ser plat de bon gust. Així doncs, el nostre Rufi s'empassa l'orgull i es queda a ERC, tot i que no li cau gaire bé al beat Junqueras i hi ha milers d'afiliats al partit que no el poden veure per xarnego, españolazo i funest per a la llengua catalana, que es nega a utilitzar al Congrés tot i que està permès.

La veritat és que el nostre home ja té una edat com per decidir què vol ser de gran, si un (fals) separatista català o un (genuí) polític espanyol.

Jo crec que Rufi s'inclina per la segona possibilitat (l'altre dia ja parlava amb impostat orgull de les seves arrels andaluses), però actualment pinten bastos per als seus plans d'arribar a president de la nació, un càrrec francament devaluat des que hi aspiren personatges tan sinistres com Ada Colau.

Ja ho diu la dita (o una cosa semblant): en temps d'agitació, no facis mudança. Ja hi haurà temps de tornar a embolicar-la quan aquesta colla escombraria del Frente Amplio es trenqui la pinyata contra les urnes el proper 29 de novembre. En aquell moment, l'esquerra radical espanyola, desmantellada i deprimida, potser torna a mirar Rufián amb una cosa semblant a la il·lusió. No ho descartem: Resisteix, Rufi!