Gràcies a la ja cèlebre Maricarmen (o Paquita, segons Carlos Bardem), el govern, l'oposició, els artistes compromesos i la societat sencera han descobert que a Espanya es desnonen. Si m'ho permeten, em sembla una actitud molt similar a la del capità Renault al casino de Casablanca, quan es queixava del joc il·legal mentre es quedava amb la seva comissió. I és que sí, el de la pobra senyora de 78 anys que va haver d'abandonar casa seva en una llitera és molt trist, però no és l'únic cas de desnonament perpetrat a Espanya durant els últims temps. Sense anar més lluny, a mi em van fer fora fa uns mesos (un fons voltor) del meu piset a l'Eixample barceloní i encara estic esperant que vingui l'Ana Belén a cantar-me La Puerta de Alcalá i recitar-me un poema de Rafael Alberti. Encara més: no fa gaire, a Barcelona, una dona es va suïcidar poc després de ser desnonada i no hi va haver manifestacions a favor seu, ni intents d'aturar el desnonament, ni aparició de l'Ana Belén ni discurset de Carlos Bardem, encara que s'equivoqués amb el nom de l'expulsada.

Em pregunto per què la majoria de desgràcies passen desapercebudes i només algunes susciten l'interès popular i dels mitjans de comunicació. He arribat a la conclusió, no gaire original, que el que funciona comercialment és el que té alguna utilitat política. En el cas Maricarmen, hem pogut comprovar com el desallotjament de l'anciana ha servit bàsicament perquè PSOE i PP es llancin mútuament la culpa del desgavell, quan la veritat és que ni l'un ni l'altre han fet res al respecte durant els últims anys. El PSOE ataca la dreta i l'extrema dreta, com sol fer, tot i que la llei que ha permès expulsar de casa seva la Maricarmen és de 1994, quan l'últim govern de Felipe González (i ara s'agafa a un beneficiós decret llei que la dretona hauria boicotejat per pura maldat).

Com a Madrid, tot el que passa de dolent és culpa de la senyora Díaz Ayuso, aquesta dona ha tornat a la palestra amb la rocambolesca història de l'àtic (que a mi em sona a mangància del xicot, o exxicot), obligant l'alcalde Almeida a dir que li havia proposat una residència a la Maricarmen a Alcalá de Henares que aquesta hauria rebutjat amb l'excusa que li quedava lluny (realment, quan pagues 500 euros per un pis al costat del Retiro, qualsevol alternativa et semblarà insultant), encara que pitjor estarà al pis d'aquell cosí que té a Segòvia i que fa 55 metres per a quatre persones, cinc comptant-la a ella).

A falta de residència, el PSOE agita el seu decret llei presumptament sabotejat per la dreta i l'extrema dreta. Mentrestant, una escriptora famosa que prefereix mantenir-se en l'anonimat s'ofereix a pagar el lloguer de la Maricarmen, però els propietaris del pis no accepten. Totes les declaracions del PSOE i del PP consisteixen a carregar el mort a l'adversari.

I com que érem pocs, va parir l'àvia. A més dels polítics dels dos principals partits espanyols, es van apuntar a la festa fenòmens com Irene Montero (que va tenir una topada amb un comandament de la policia nacional que la va enviar a pasturar després que Irene li recordés que era eurodiputada, versió actualitzada del "Vostè no sap amb qui està parlant" de tota la vida de Déu) i Ada Colau, que ja està en campanya permanent des que va anunciar el seu retorn a la política.

Més els artistes compromesos. No se m'acut res més cruel que enviar l'Ana Belén a donar la tabarra a una pobra desnonada (aprofitar, a més, per recordar un vell hit): on és el defensor del poble quan se'l necessita?

I el poble més o menys pla, amb tota la seva bona intenció, contribuint amb entusiasme a la farsa. Evidentment, d'aquí un parell de dies, a la Maricarmen li importarà un rave a tothom. Però els polítics trobaran noves excuses per tirar-se els trastos pel cap, intentant que oblidem que ni uns ni altres han mogut un dit per evitar desgràcies: no han limitat el preu dels lloguers, han obert de bat a bat als fons voltor les portes de les nostres ciutats, han promès coses molt raonables que no tenien la més mínima intenció de complir i han seguit amb les seves baralles, les seves punyetes i els seus insults, que és el que realment els interpel·la.

És curiós que visquin d'esquena a la societat aquells que se suposa que aspiren a millorar-la, oi?