Amb un retard considerable (on s'han ficat durant tot aquest temps absurd i infame?), l'oposició interna al PSOE (o al sanchisme) comença a posar-se en marxa a través de l'anomenada Associació pel Consens Social i la Democràcia, que és el més semblant a la Resistance que se'ls ha acudit als integrants del Col·lectiu Fernando de los Ríos.

Hi abunden els perfils clàssics (o, directament, vells), inclòs el de Felipe González, que ja ha manifestat en diverses ocasions el fàstic que li fa Pedro Sánchez (es troba a faltar en la conjura el seu company Alfonso Guerra).

I, tot i que està bé que finalment s'hagin decidit a obrir la boca, no és menys cert que s'han passat anys veient com el nostre actual president procedia a la demolició del que quedava de la socialdemocràcia a Espanya i segellava aliances contra natura amb els separatistes i el que aquí s'entén per extrema esquerra (sumandos i pablemos).

Davant el sindi, rebequeries en privat i els habituals exabruptes del senyor García Page.

Fa uns mesos es va produir el primer conat de dissidència a càrrec de l'exministre Jordi Sevilla, meritós, però insubstancial si tenim en compte que l'home només comptava amb ell mateix per organitzar la Resistance.

El d'ara sembla una mica més sòlid, però es ressent del retard i de la condició de has been que agermana tots els resistents, per la qual cosa dóna la impressió que el Front de Joventuts del PSOE no s'ha sentit interpel·lat per aquesta crida a l'ordre.

Personalment, vull creure en la bona fe d'aquests vells socialistes, i en què només els mou el desig que el seu partit torni a assemblar-se una mica al que era (que tampoc era per tirar coets, però sí una mica més digne i ètic que el del senyor Sánchez, aquella cova de lladres, maníacs sexuals, corruptes diversos i oportunistes sense cap indici d'ideologia més enllà del profit personal).

Però no puc deixar de pensar en un altre motiu, no tan encomiable, per la seva actitud: el desig de salvar el que es pugui del PSOE després del previsible estat de sinistre total en què el deixarà l'home profundament enamorat de la seva esposa quan perdi les pròximes eleccions.

Juraria que el fantasma de François Hollande sobrevola les reunions de l'Associació pel Consens Social i la Democràcia. I la por que el PSOE acabi tan immers en la irrellevància com el partit socialista francès, que no pinta res, com es pot comprovar amb l'evidència que les pròximes eleccions es dirimeixen entre dos energúmens de marca major com Marine Le Pen i Jean-Luc Mélenchon.

D'un dia per l'altre, el socialisme francès se'n va anar en orris. I aquí segueix, al femer de la Història. Que és on pot acabar el PSOE si no es desfà de Sánchez i la seva sinistra banda en un termini de temps raonable (encara que cada cop més breu).

Tornar el PSOE als seus orígens és el millor que li podria passar. La pregunta és si una colla de velles glòries del partit pot tenir la força necessària per aconseguir-ho. De moment, no hi ha líders clars ni full de ruta ni res de res.

Ens demanen que esperem fins a l'octubre per veure què decideixen fer. I, mentrestant, a la manera d'Emmanuel Macron, l'advocada Miriam González, esposa del polític liberal britànic Nick Clegg, es va movent per crear un partit nou en la línia del Ciudadanos original, quan es deia Ciutadans i era l'òrgan d'expressió dels rebotats del PSC.

No sé com li sortiran les coses a la senyora González, però un partit de centre liberal (en una època en què a l'esquerra se li ha anat l'olla i la dreta segueix amb la matraca de sempre) podria ser d'indubtable utilitat per a la política espanyola.

De moment, a Miriam González se la menysprea, com es va fer en el seu moment amb Ciudadanos. Si la seva iniciativa prospera, es procedirà a menysprear-la dient que és d'extrema dreta o pràcticament d'esquerres: res que no hagi passat ja.

I què serà dels resistents tardans i renuents? Aconseguiran treure'ns de sobre els Sánchez, Puente, Marlaska i altres deixalles de tienta? O convencen els del Front de Joventuts socialista o el seu quedarà com un deliri d'una colla de vells gagàs.

En parlem a l'octubre.