La final del campionat mundial de futbol entre les seleccions nacionals d'Argentina i Espanya ha servit -a més de per adonar-se que els jugadors argentins són uns marrullers que s'obren pas pel camp a cops de puny i puntades de peu, o fingint caigudes dolorosíssimes de les quals es recuperen quan veuen que l'àrbitre no els fa ni cas- per comprovar l'estat d'aquesta presumpta reconciliació nacional de la qual sempre parla el Govern i que alguns no veiem enlloc.

Com ja sabran, la famosa reconciliació és això al que es recorre per dissimular les trapelleries polítiques del partit al poder, que és el que queda del PSOE i de la soferta socialdemocràcia espanyola. Que cada cop hi ha més etarres al carrer, sense haver complert la major part de la seva condemna? Reconciliació! Que es reparteixen indults i amnisties entre els colpistes catalans perquè donin suport amb els seus set escons al govern insegur de Pedro Sánchez? De nou, la sagrada reconciliació. Que es recullen els suports necessaris entre independentistes bascos i catalans? No sigueu mesquins, per l'amor de Déu, que tot és per accedir a l'anhelada reconciliació entre espanyols, encara que alguns ni se sentin espanyols ni tinguin la més mínima intenció de reconciliar-se amb nosaltres.

És que ja no sé com s'ha d'explicar, pandilla de capsigranys malèvols, que no veieu l'hora d'obrir-li les portes al feixisme! Feixistes, que sou uns feixistes!

Després del partit entre Espanya i l'Argentina, uns quants kaleborrokos del País Basc van atacar un grup de militars que intentava veure'l en un bar i els van apallissar. Per provocar. O per ser una colla de feixistes, com va insinuar l'alcalde de Barakaldo.

Prèviament, els polítics nacionalistes van repetir fins a la sacietat que ells només creuen en la selecció nacional d'Euskadi (que no existeix) i que, un cop més, el que fessin els maketos al camp de joc els era igual. Com de costum, els kaleborrokos sacsejant l'arbre (o apallissant algú) i els senyors del PNV, sempre amb el jersei a l'esquena i lligat per les mànigues, recollint els fruits.

A Catalunya, on la violència antiespanyola (i en general) no gaudeix del prestigi social del qual gaudeix a Euskadi, la cosa es va reduir a polítics i columnistes de l'antic règim dient que ells anaven amb Argentina o, com a molt, amb els jugadors del Barça inclosos a la selecció i maulets bruts vandalitzant el mural de Ferran Torres dibuixat per TVBoy i escrivint a sobre Puta Espanya.

És evident que els nacionalistes radicals van haver d'empassar molta bilis amb la final futbolística. Primer, Espanya triomfa. I després, la gent s'apunta a animar la selecció sortint al carrer a Catalunya i Euskadi embolicats amb la bandera nacional. No vols brou, Koldo? Dues tasses, brasas!

Mentrestant, silenci sepulcral del Govern davant la salvatjada dels kaleborrokos, no fos cas que es rebotés Arnaldo Otegi. O aquella senyora horrible que és al parlament parlant de democràcia i que abans dirigia un diari des del qual s'assenyalava els mals bascos perquè després ETA els eliminés.

Per la T de TVBoy no els surt res. És més, el delegat de Sánchez a Catalunya es posa a les ordres del beat Junqueras per moure el tema de les seleccions nacionals catalanes, temeta que estava una mica mort i s'ha rebifat amb el triomf de l'espanyola (“Jo també en vull una!”, clamen els puerils separates en una versió futbolística del Culo veo, culo quiero).

No sé vostès, però jo, la dita reconciliació nacional no la veig enlloc. Nacionalistes bascos i catalans continuen donant la tabarra (en la mesura de les seves possibilitats) i el Govern espanyol, a més, els riu les gràcies o mira cap a una altra banda. En fi, tot sigui en nom de la reconciliació de marras, encara que no existeixi més que en la interessada ment del president del Govern i els seus sequaços, aquesta colla d'arribistes llepaculs als quals el bé comú que asseguren defensar els importa un rave.