Algú va dir fa anys que les dues úniques coses que mantenen Espanya unida eren el futbol i El Corte Inglés. Perquè són a tot arreu i creen una certa il·lusió de fraternitat. Els grans magatzems són a gairebé totes les ciutats espanyoles, i cada ciutat espanyola compta amb un equip de futbol propi. No sé si les diferents seus d'El Corte Inglés competeixen entre elles, però els equips sí, i aquí troben la seva raó de ser. Gràcies al futbol, els deliris secessionistes es dilueixen, ja que ni al Barça ni a l'Athletic de Bilbao els ve de gust jugar contra equips de la seva pròpia comunitat, als quals destrossarien fàcilment sense per això incrementar la seva glòria: necessiten enfrontar-se al Reial Madrid.

Com a entreteniment popular, el futbol és insuperable i fa anys que es va treure de sobre la competència dels toros, que cada cop interessen menys gent i ja només semblen excitar els animalistes radicals i histèrics, aquells tarats que celebren cada ocasió en què el torero es deixa la vida a la plaça. El futbol ajuda a oblidar que tens una feina de merda i una família que deixa molt a desitjar. Si el teu equip guanya, ho celebres en plural. “Hem guanyat!”, clames, encara que mai hagis guanyat res per tu mateix. I dilluns vas a la feina sentint-te re-essencialitzat i disposat a empassar-te el que et posin fins al proper partit.

Demà se celebra a Nova York la final del campionat mundial de futbol, amb la presència dels BFF Pedro Sánchez i Donald Trump (Javier Milei prefereix veure-ho a casa per televisió, al costat de la seva estimada germana, perquè es posa molt nerviós en aquestes circumstàncies). Sempre equànime i esportiu, Sánchez va dir: “Que guanyi el millor!”. En tota competició esportiva, hi ha equips que necessiten més triomfs que altres. I entre tots els que han participat en aquest Mundial, jo diria que no hi ha ningú que necessiti més guanyar que els equips d'Espanya i l'Argentina, dos països fets uns guilles als quals els aniria molt bé una mica d'eufòria patriòtica per consolar-los de la depriment situació socio-política en què estan immersos.

Va córrer el rumor que Sánchez no aniria a la final per por que mig estadi es llancés a cridar el ja clàssic cant “Pedro Sánchez, fill de puta!”, però al final els ha dit als algerians que l'esperin, que ja arribarà i, si de cas, que comencin a menjar sense ell. Finalment, el nostre home serà a Nova York perquè, en cas que guanyi la selecció espanyola, no es voldrà perdre les fotos amb l'equip i el rei, perquè quedi clar que part de la victòria és seva, per presidir el govern més progressista de tota la història d'Espanya.

Portem molts dies en què les úniques notícies de què es parla són el Mundial de futbol i les trapelleries del sanchisme per dissimular la seva corrupció, que passen una mica més desapercebudes per això del futbol i per l'absència d'Iker Jiménez al capdavant de Chorizonte. La gent, que està farta del degoteig interminable de corruptes pseudo socialistes, se centra en el futbol perquè els aporta una certa il·lusió que la realitat del seu país els nega. Estan farts d'Ábalos, Cerdán, Koldo, Leyre, la directora de la Guàrdia Civil, l'ex cap de gabinet del presi, la parella i el germà del presi, Marlaska, Óscar Puente, Félix Bolaños… They need a break, que dirien els gringos. I el break en qüestió els el proporciona, una vegada més, el noble esport del futbol.

El país ja no pot més. I una cosa semblant es pot dir de l'Argentina, que només va poder triar entre el dement Milei i els maleïts peronistes i va optar pel de perduts al riu. Tots dos països estem en la merda i amb l'autoestima pels terres, per culpa d'uns governants sinistres i una oposició que fa angúnia veure-la. Fins i tot aquells a qui ens avorreix sobiranament el futbol comprenem la necessitat de guanyar aquest Mundial. Ja ho va dir Springsteen: “Al final de cada dur dia de feina, la gent encara troba una raó per creure”.

Que guanyi el millor? No. Que guanyi qui més ho necessiti.