Fa temps que em desperto cada matí taral·lejant un vell tema d'Emerson, Lake & Palmer: Welcome back my friends to the show that never ends….(Benvinguts de nou, amics meus, a l'espectacle que mai no s'acaba…). I és que cada dia hi ha novetats al Multivers Sánchez que, després d'un temps instal·lat en la tragèdia, està derivant en una comèdia bufa que no té res a envejar a aquelles sèries britàniques hilarants ambientades en el món de la política local, com Yes, minister o la seva seqüela, Yes, Prime minister.

T'estàs recuperant de la imputació d'algun capitost de la SEPI quan la directora de la Guàrdia Civil es converteix en una person of interest per, teòricament, haver-se immiscuit en una operació de la UCO que involucrava el Govern.

És evident que estem davant d'un final de cicle, davant d'un canvi de règim que tampoc presagia res de bo, però el que és interessant, al meu entendre, de l'enfonsament total de Sánchez, és que hagi adoptat un to involuntàriament humorístic. Si és que aquest to (berlanguià a més no poder) no hi fos present des del principi, amb protagonistes com Ábalos (de professió, les seves putes sufragades pel poble espanyol) i secundaris com el seu fidel Koldo, remedo sinistre d'aquell personatge del TBO que es deia Josechu el basc.

Altra cosa: podem prendre seriosament la proactiva Leire Díez, entestada a salvar el PSOE de si mateix i a qui cap capitost reconeix haver conegut, tot i haver-hi nombroses instantànies de tots ells amb la inefable Leire? I a Víctor de Aldama, aquell mangant amb pinta de traïdor de melodrama que es va llançar a cantar la Traviata tan bon punt va veure que les seves amistats podien arrossegar-lo a la garjola? Sí, em temo que cal prendre'ls seriosament, tenint en compte els diners que ens han costat, però per res més: són d'una grolleria i grotesc que fa pudor, genteta de coll blau amb un coll blanc acabat de col·locar a la gola.

La reacció del poble sobirà també mereix ser comentada, ja que està al mateix nivell (el del betum) que la dels protagonistes del culebrot. D'una banda, tenim la dretona més rampant i desacomplexada, aquells que, cada dos minuts, criden el seu mantra favorit (Pedro Sánchez, fill de puta!), pel qual equivalent de l'època franquista els haurien tallat el coll, i que consideren el nostre catastròfic cap de Govern com a poc menys que l'Anticrist.

D'altra banda, la fidel infanteria de l'esquerra desorientada (com s'ha d'orientar, amb aquests líders?), que s'ha empassat sencera aquesta teoria de la conspiració que apunta cap a una conjura de jutges, guàrdies civils, policies, la CIA i el Departament d'Estat de Donald Trump per enderrocar el molt legítim Govern progressista del senyor Sánchez. Uns i altres fan el ridícul que fa goig veure'ls, però com a paròdia bufa del tradicional cor grec no estan gens malament i compleixen la seva funció amb un entusiasme digne de millor causa.

I amb aquests materials, no hauria arribat l'hora de fabricar una sitcom sobre els últims dies del PSOE? Ja sé que TVE no la produiria, però Tele 5 o Antena 3 podrien trobar-hi una veta comercial notable amb aquest equivalent polític d'Aquí no hay quien viva. Algú del món de l'espectacle hauria d'haver-se adonat que a Espanya la situació política és desesperada, però no preocupant.