La cantant iraniana Parastoo Ahmadi ha estat condemnada a rebre 74 fuetades (més la prohibició de sortir del país i d'actuar en públic durant els pròxims dos anys) per haver penjat a la xarxa un vídeo d'un concert seu en què va tenir el desvergonyiment de no posar-se el vel.

He vist unes fotos de la senyora Ahmadi, comprovant que la seva és una d'aquelles belleses perses que encisen. Donar-li 74 fuetades a aquesta pobra dona és del més indigne, i que consti, si us plau, que no estic dient que si fos lletja es mereixeria molts més fuetades: el meu, com a molt, és un micromasclisme de manual. I és que m'imagino la pobra Parastoo encaixant els fuetades i m'agafa una ràbia terrible. Només per això, Iran hauria de ser bombardejat fins que no en quedés pedra sobre pedra ni aiatol·là sobre (o sota, depenent de les seves apetències sexuals) aiatol·là.

A aquestes alçades, el Govern de l'Iran només mereix bombes i catilinàries, atès que abusa constantment de la nostra paciència. Però Donald Trump considera que ha arribat l'hora de fer les paus o de dissimular que el seu país ha tornat a anar a buscar llana i n'ha sortit esquilat, que és, d'altra banda, el que li passa des de després de la Segona Guerra Mundial cada vegada que ha ficat el nas en algun país que ha hagut d'abandonar al cap d'uns anys i de manera vergonyosa: Corea, Vietnam, Afganistan, Iraq…

Als americans només els falta envair Groenlàndia i trobar-se amb una resistència fèrria que converteixi la guerra en qüestió d'anys, com li està passant a Vladímir Putin a Ucraïna. Allò que no hi ha enemic petit és un tòpic que amaga una gran veritat que posa més que en dubte el poder militar de les anomenades grans potències.

Trump no ha aconseguit ni canviar el règim veneçolà, tot i l'espectacular extracció del goril·la humà conegut com Nicolás Maduro, que tant ens recorda els experiments del doctor Moreau entre homes i bèsties. És evident que la seva fidel Delcy Rodríguez el va vendre als Estats Units en una típica maniobra Celia Cruz (“Quítate tú pa ponerme yo”), i que ara gaudeix de la protecció de l'Increïble Home Taronja, que no vol saber res del retorn de María Corina Machado, tot i que aquesta li va regalar el seu premi Nobel per estovar-lo.

De Corea fins aquí, tot han estat nyaps que no han provocat més que morts. Vist el que s'ha vist, Trump s'hauria pogut estalviar les bombes (i als altres, el tancament de l'estret d'Ormuz). I si seguia amb les bombes, hauria d'haver seguit fins al final, fins que rebentessin els brètols que volen fuetejar la pobra Parastoo Ahmadi. Deixar les coses a mitges és una falta de respecte per a tots els compatriotes que han mort per res.

Sí, ja sabem que qui el va ficar en aquest embolic va ser el seu gran amic Benjamín Netanyahu, que està en ple expansionisme i esclafament de tot aquell que es resisteixi a l'annexió del seu país. Trump està fart de Bibi, però ja és tard per intentar quedar bé, per molt que digui que el tractat amb l'Iran és el millor de tots els mons possibles (fins i tot els seus fidels ho neguen i el món MAGA està que crema).

Per acabar-ho d'adobar, aquestes accions absurdes es veuen amanides per aquells vídeos en què es veu el Donald mig adormit en un acte d'importància o se li sent tirant-se un pet en un moment solemne (costum aquesta que també tenen Pete Hegseth o J.D. Vance, potser per mera lleialtat al líder màxim, amb qui se senten obligats a solidaritzar-se).

Rendim-nos a l'evidència, amics: el país més potent d'Occident està en mans d'un individu que pren decisions absurdes, es queda fregit en reunions fonamentals i pateix d'una inoportuna aerofàgia en actes oficials. Per cagar-s'hi? Doncs sí, sembla que Trump té també aquest hàbit fora del Lavabo Oval, cosa que l'obliga a l'ús de bolquers que, quan van carregadets, provoquen desmais entre els qui es troben a les immediacions.

Confesso que sóc fan de Barack Obama, sobretot des que ha rodat una sèrie de televisió amb Larry David que HBO Max estrenarà un d'aquests dies. El recordo com un tipus elegant, refinat, culte, epítom del cool. Ja sé que no va complir ni la desena part del que va prometre, però juraria que va fer el que va poder i que l'Obamacare estava carregat de bona intenció, tot i les obtuses opinions que el consideraven una maniobra típicament comunista. En qualsevol cas, el poc de bo que fes s'ho ha carregat aquell grandullot groller i antipàtic que, si no es queda sopat, t'asfixia a pets o es caga a sobre.

O, encara pitjor, es fica en guerres que no pot guanyar i aconsegueix que ens tanquin l'estret d'Ormuz. Ignoro si s'ha assabentat del cas de Parastoo Ahmadi, però és molt capaç de demanar fotos d'ella per veure si està bona abans de decidir quina postura prendre, el molt rústic.