S'acaba la visita del Papa, però l'entreteniment de les masses ha de continuar, the show must go on, i aquí ja hi ha el Mundial de Futbol, que va començar dijous a México (o Méjico, si ets Isabel Díaz Ayuso).

Fa només uns dies, a París, la victòria de l'equip local va propiciar una onada de violència i vandalisme que va acabar amb 600 detinguts, un mort, cotxes cremant i mobiliari urbà destruït.

Però ens oblidem de l'assumpte en qüestió d'hores, com si tinguéssim assumit que la salvatjada urbana és la conseqüència natural de la trobada entre dos equips rivals. Els 600 detinguts ja deuen haver estat posats en llibertat, el mort deu haver estat enterrat o incinerat i a qui li van cremar el cotxe, que s'espavili amb els del seu segur. El moll de la situació és que va guanyar el París Saint Germain i a qui no li agradi, que es foti. I a qui no li interessi el futbol en general, que es foti encara més.

Amb la quantitat d'iniciatives que es posen en marxa en contra d'alguna cosa, em sorprèn que no se n'hagi produït cap contra el futbol. Estem envoltats d'antitaurins quan a les corregudes mai no mor ningú, excepte el toro o, de vegades, el torero (aquesta mort els sembla molt bé als antitaurins, ja sabem que a humans no els guanya ningú, sobretot quan es tracta d'animals: als seus congèneres amb estoquet els poden donar molt pel sac).

Potser no es crea cap plataforma contra el futbol perquè tothom s'ha sumat a la (falsa) creença que el futbol només és un esport més, cosa que recorda aquells americans de l'Associació Nacional del Rifle que insisteixen que són les persones les que maten, no pas les armes. Però no és un esport més: és l'esport que genera més violència, a anys llum del tennis o el golf.

Ja sé que és molt útil per a aquells que porten vides miserables i es desfoguen els diumenges (sense futbol, potser entrarien a l'oficina disparant contra tot el que es mou). Però no en tenen prou amb cridar com animals durant dues hores i després prendre unes birres amb els col·legues? Cal incendiar la ciutat on viuen, acabar detinguts i, si els deixen, matar algú?

El futbol requereix una reflexió col·lectiva que no fem mai. Sense necessitat de trencar res, hi ha gent que arruïna la correcció esperada en qualsevol audiència xiuletant l'himne del seu propi país, que no reconeixen com a tal. A la primera provocació, s'hauria d'haver suspès el partit. No es va fer i ara, xiular l'himne nacional és una mostra més de llibertat d'expressió assumida ja per tothom, començant pels qui l'haurien de controlar.

Aquí, l'important és el futbol, i res no pot impedir que se celebri un partit, encara que els hooligans s'estiguin matant mútuament en un racó de l'estadi. El futbol està per damunt de tot. Com a molt, arquegem una cella i pensem que és un esport per a dropus del qual només es pot esperar el pitjor.

No fem res, encara que la cosa superi el problema de mala educació que és la xiulada d'un himne. Vegeu el cas de París, ja oblidat l'endemà. I ara, el que toca és animar la selecció nacional.

Si tornen a produir-se aldarulls, si es tornen a cremar cotxes, si algú acaba mort (algú recorda allò de l'estadi de Heysel?), si la insània futbolística s'ha estès per qualsevol ciutat, ho considerarem gajes del ofici i seguirem enganxats a la pantalla del televisor. Tenim un problema amb el futbol, però insistim a negar-lo. Una cosa que fa feliç tanta gent, no pot ser dolenta, oi?

Hi ha alguna cosa en el futbol que mou a passar-se pel folre qualsevol norma de convivència. El mort de París és un extrem, però els capsigranys de l'himne xiulat i els abusananos que circulen en cotxe per la ciutat, tocant el clàxon sense que la policia local els posi al seu lloc, són el nostre pa de cada dia. Com que a ells els mola el futbol, donen per fet que als altres també. Violència i manca de respecte: els principals senyals d'identitat del futbol.

El Govern espanyol ha perdut la batalla contra els pitahimnes (si és que mai se l'havia plantejat). La Guàrdia Urbana de la meva ciutat es passa pel forro les normes de circulació quan guanya el Barça. El Govern francès amb prou feines ha obert la boca després del desastre parisenc. La qual cosa indica que les coses aniran a pitjor. Ningú es pregunta per què el futbol genera el que genera, llevat d'algun psicòleg en solitari. L'horror és a la vista de tothom, però ningú no vol veure'l. Poc ens passa.