Ahir vaig agafar un Ouigo des de Barcelona a Madrid que anava petat de gent. D'una gent molt concreta: adolescents d'ambdós sexes (amb predomini femení) molt alegres i xerraires i amb una certa tendència a parlar a crits. Va ser així com vaig poder dividir ràpidament els excursionistes en dos grans grups: els que anaven a Madrid a veure el Papa i els que anaven a veure el Bad Bunny.

Era impossible distingir-los pel seu aspecte, ja que anaven tots vestits (gairebé) igual i no vaig veure ningú amb pinta de meapiles o de bèstia sexual. Tots eren fans. O del Papa o de Bad Bunny.

Inevitablement, vaig acabar pensant en com s'assemblen les visites papals als concerts de rock. I em vaig preguntar qui havia influït a qui i si primer havien estat les gires del Papa o les dels Stones.

Sí, intueixo que primer van venir les gires papals, ja que per alguna cosa l'Església catòlica porta molts més anys en acció que la banda de Jagger i Richards, que només es va activar el 1963.

Però, amb el pas del temps, tinc la impressió que l'Església va acabar contagiant-se de l'ambient del rock, a mesura que els avions eren més ràpids i s'inventaven coses tan sensacionals com el Papamòbil (cinc d'aquests vehicles han viatjat a Espanya), que permet saludar les masses sense que un franctirador sonat et faci volar el cap (gràcies als vidres blindats).

Actualment, ambdós fenòmens es retroalimenten: el Papa visitarà la presó de Brians, a Barcelona (el gran Johnny Cash va gravar sengles discos als penals de Folsom i San Quintín) i Bono de U2, si et descuides, et deixa anar un sermó des de l'escenari sobre com de malament va el món i com de bo és ell (i si no, t'ho deixa anar el Springsteen).

Aquests dies, a Madrid, serà impossible distingir els fans del Papa dels de Bad Bunny, ja que estan units per la fe en el seu respectiu líder espiritual.

Bad Bunny munta una petita caseta a l'escenari a la qual convida, bàsicament, famosets i ties bones (ja li ha caigut la bronca per això i, si no s'ha compromès a omplir la Caseta de grasses, no li deu faltar gaire).

La caseta del Papa és tota la ciutat, o els racons que visiti, així que a ella hi està convidat tothom, per la qual cosa no hi ha manera de privilegiar els cossos normatius i practicar la gordofòbia. L'adoració del públic és evident en ambdós casos.

Em direu: a la gira papal no hi ha groupies que vulguin fer-s'ho amb Lleó XIV després del sermó. I tindreu raó, però... us heu fixat en les monges (són unes santes) que observen el summe Pontífex embadalides? Jo ho he fet, i la veritat és que la seva mirada no es diferencia gaire de la de les groupies.

En ambdós sectors s'endevina el desig, encara que camuflat entre l'espiritualitat en el cas de les monges (no oblidem que cada vegada que hi ha fumata blanca, les primeres a sortir al carrer per pregonar la seva alegria són les monges, encara que la santa mare Església les hagi condemnat a fer de minyones dels capellans tota la vida).

Com cantaven John Lennon i Elton John, Whatever gets you through the night it´s alright, it´s alright (Qualsevol cosa que t'ajudi a passar la nit està bé, està bé). En aquesta vida cal aferrar-se a alguna cosa perquè no resulti tan desagradable com sol ser. Des del meu trist punt de vista d'agnòstic (el que donaria per ser un creient de veritat i un bon catòlic), m'acaba semblant el mateix Bad Bunny que el Papa.

Als que no creuen ni en l'un ni en l'altre, sempre els queda el futbol i el seu equip de l'ànima, que si guanya diumenge els fa oblidar per una estona la vida que porten. A d'altres els dona per l'art, la literatura, el cinema, els còmics, l'arquitectura, l'economia. Sobre l'art en general, deia el pintor Miquel Barceló que és una cosa que existeix perquè la vida no és suficient.

No puc estar-hi més d'acord. Així, doncs, felicito des d'aquí a la alegre joventut del tren d'ahir i desitjo que gaudeixin de l'actuació del seu respectiu ídol. I als que viatjaran a Madrid per veure els dos, enhorabona pel seu eclecticisme!