Qui va dir que no es pot estar a missa i repicant? Sí que es pot! Observeu aquells ministres del govern espanyol que es van sumar ahir a les manifestacions de CCOO i UGT per, pel que sembla, protestar contra ells mateixos, que són els principals responsables que les coses funcionin com funcionen a Espanya.

Sort que no es tractava de protegir el treballador, sinó de clamar contra el feixisme que ens envaeix i dir que no a la guerra (Ucraïna? Iran? En general?), que és, d'altra banda, el mateix que combat el govern, com s'encarrega de recordar-nos constantment (mentre no ens arriba per pagar el lloguer o, directament, ens desnonen).

El que abans era una jornada de reivindicació popular contra les insídies de qualsevol govern, ja que tots, siguin d'esquerra o de dreta, han deixat força a desitjar des de la recuperació de la democràcia (del d'abans val més ni parlar-ne), s'ha reciclat en una mena de performance a l'estil Spencer Tunnick, però amb roba (només ens faltaria veure en Pepe Álvarez despullat, però amb un dels seus cèlebres fulards amb flors).

Els sindicats han convertit una reivindicació històrica en una farsa anual en què els seus dirigents llancen els crits de ritual contra el feixisme i després se'n van a menjar gambes, que és el que fan.

La resta de l'any no foten brot mentre governi alguna cosa semblant a l'esquerra, amb la qual estan a partir un pinyó i de la qual reben subvencions per als seus gastos.

Si alguna vegada es van significar en la defensa de la classe treballadora, fa temps que van deixar de fer-ho, convertint-la en una interessant sortida laboral: vegeu el cas sagnant de l'esmentat Pepe Fulards, sindicalista professional que gairebé no ha treballat mai perquè estava molt ocupat prosperant a UGT.

A algú li estranya que li sembli bé tot el que faci el PSOE de Sánchez si, quan estava al capdavant de l'organització a Catalunya, ja reia totes les gràcies als nacionalistes i s'apuntava a tots els seus deliris? De debò queda algú que pugui confiar en ell per millorar la seva situació laboral?

Amb la (presumpta) esquerra al poder, la vida és un llarg riu tranquil per als nostres líders sindicals.

No cal protestar per res, ja que tot el que fa el govern està bé per definició. Ja els vindrà feina quan governi la dretona, moment en què sortirem a manifestació setmanal per protestar per assumptes que tampoc va resoldre el govern anterior, però que seran presentats com a prova evident de feixisme.

Si les mesures de l'esquerra es van mostrar ineficaces o no es van veure per enlloc, es titllaran, com a molt, d'incompetència benintencionada o d'intents de fer justícia boicotejats per les patronals o, directament, pel feixisme, aquest comodí tan oportú.

Corregiu-me si m'equivoco, però juraria que la funció dels sindicats, governi qui governi, és exercir de pedra a la sabata dels mandataris polítics. Una funció que UGT i CCOO no compleixen, limitant-se a seguir el joc al PSOE o a fer la guitza al PP, quan haurien, al meu parer, de centrar-se en els problemes de la classe treballadora mani qui mani.

Evidentment, és més còmode muntar una performance un cop l'any que satisfer els seus afiliats de manera permanent, però, moralment parlant, no em sembla el més adequat. Si els líders sindicals només es posen les piles quan governa algú que no els cau bé, acabem assistint a un cas de mandra interessada molt lamentable.

Des de la caiguda del comunisme (malgrat l'aparent abundança de nostàlgics dins de les nostres fronteres), l'1 de maig no ha tornat a ser el mateix a tot Europa.

A Espanya s'ha convertit en una pantomima siniestre amb banderes vermelles que ja no signifiquen res, consignes estereotipades en què ningú creu (els primers, els que les criden) i aparents protestes que al govern no és que li entrin per una orella i li surtin per l'altra, sinó que poden ser corejades pels seus propis ministres, com si els destinataris d'aquestes queixes no fossin ells mateixos.

La cosa deu ser tendència, ja que el mateix passa amb la Diada de Catalunya, el dia de l'Orgull Gai, el dia de la Dona Treballadora, el dia del Gos Policia i altres festes suposadament reivindicatives. Vivim l'era dels fakes, de les paròdies de coses que tenien tota la seva lògica temps enrere, així que potser no és d'estranyar que l'1 de maig s'hagi convertit en una més.