Arturo Pérez Reverte se les prometia molt felices amb el seu congrés intel·lectual a celebrar a Sevilla sobre la Guerra Civil espanyola, al qual havia convidat un nodrit grup de participants en què figuraven diversos representants de l'esquerra i de la dreta: sociates, peperos, algun que altre comunista i fins i tot certs migpensionistes.

La cosa responia per La guerra que tots vam perdre, títol al qual després s'hi van afegir uns interrogants, convertint-se així en La guerra que tots vam perdre?

Tot anava bé fins que l'escriptor David Uclés, recent guanyador del premi Nadal, va tenir una idea genial sota aquesta boina que sol portar sempre posada per completar el seu look neorural i per retre homenatge, suposo, a aquell grup emblemàtic del pop nacional que va ser La charanga del tio Honorio: aquí s'han colat alguns feixistes, i com que jo no estic per blanquejar el feixisme, passo d'anar a aquest congreset al qual m'han convidat!

Els feixistes en qüestió eren José María Aznar i Iván Espinosa de los Monteros, que no havien manifestat la menor oposició a debatre amb l'home de la boina, la qual cosa fa pensar sobre qui és aquí el feixista i l'intolerant.

Per a Uclés, la presència de dos polítics de dretes equivalia a beneir el cop d'Estat del general Franco i, per tant, a donar una visió de la guerra esbiaixada i dretana.

La visió d'Uclés, molt aplaudida pels de Podem, consisteix a dir que l'esquerra va ser molt bona i la dreta molt dolenta, i que les atrocitats només les van cometre els feixistes (allò dels anarquistes afusellant capellans a tort i a dret és un petit dany col·lateral).

Encara no se sap com, el senyor Uclés va convertir la seva decisió de quedar-se a casa en una causa general contra el feixisme a la qual es van afegir progressistes d'arreu d'Espanya, que van esclatar en amenaces contra l'organització de la trobada, fins al punt que el banc que el patrocinava va aconsellar a Pérez Reverte plegar veles i envainar l'espasa i deixar la cosa per a una millor ocasió (com així ha estat: ara s'anuncia el congrés per a la propera tardor).

En l'intent reeixit de l'esquerra per convertir-se en la nova dreta, aquest episodi lamentable pot considerar-se un fita, com així ens ho han fet saber els fans d'Uclés a través de les xarxes socials.

Abans, quan es parlava d'abordar temes polítics espinosos, era la dreta la que posava el crit al cel i fins i tot interrompia a bufetades els intents de discussió pública. Ara, d'aquesta feina se n'encarrega aquesta nova esquerra que patim des de fa uns anys, aquests presumptes antifeixistes que es comporten com feixistes i s'entesten a no deixar parlar ningú que els porti la contrària o es limiti a discutir alguns dels seus postulats.

Vist des de fora, la trobada organitzada per Pérez Reverte em semblava una proposta benintencionada per abordar un tema que encara no està del tot resolt. Convidant gent de diferents sensibilitats polítiques, s'aspirava, crec jo, a donar veu a tothom. I no entenc com aquesta intenció ha estat interpretada per l'home de la boina com un intent de blanquejar el franquisme.

Veient el cartell, el títol i la nòmina de participants, no em va semblar que allò fos un congrés feixista, la veritat. I en cas que volguéssim penjar-los aquest adjectiu a Aznar i Espinosa de los Monteros, quina millor oportunitat per cantar-los les quaranta que acudir a la cita? Hauria estat més normal i fins i tot més valent per part d'Uclés presentar-se a discutir, en comptes de quedar-se a casa creient que havia fet una gran contribució a la sagrada causa del progressisme.

Però així és aquesta nova i deplorable esquerra que fa anys que floreix a l'ombra del PSOE de Pedro Sánchez i els seus apòsits com Podem i Sumar. Si abans era la dretona la que s'oposava al debat, ara és aquesta presumpta esquerra la que no vol parlar de res que no sigui la seva visió de les coses i que quan detecta alguna cosa que li fa olor de sofre, no para fins a carregar-se-la.

La boina és poderosa, com acaba de demostrar David Uclés, nou heroi del progressisme, ara que ja no es porten els sonats com Willy Toledo. Aquí està l'home, amb el seu uniforme de La charanga del tio Honorio, marcant el camí a seguir per les forces del progrés. Que Déu ens assisteixi!