És curiós com sovint difereix la imatge que un té d'un mateix de la que veuen els altres. Fixem-nos en Carles Puigdemont: ell es creu un estadista (d'una nació sense Estat), però a molts ens sembla un il·luminat de pa sucat amb oli i, molt sovint, un poca-solta.

En aquest sentit, resulta fins i tot enternecedor el que ha dit tan bon punt s'ha assabentat de la monumental derrota de Trump a les eleccions nord-americanes de mig mandat.

El món necessita desfer-se dels il·luminats, ha sentenciat, com si la cosa no anés amb ell, donada la seva condició de polític raonable i ciutadà exemplar. Tot sembla indicar que els il·luminats no es reconeixen entre ells.

A diferència de Trump, en Puchi ja ha pagat la seva condició d'irresponsable il·luminat amb l'aplicació del 155 i la seva saga/fuga a Flandes. El Govern l'ha amnistiat, pel que li convenia, i ara es tracta de tornar a casa a veure si la seva il·luminació encara li serveix per a alguna cosa.

Diuen que ara li ha donat per proposar a Artur Mas, l'home que el va nomenar a dit president de la Generalitat (mai no agrairà prou a la CUP que l'enviés a la paperera de la història, alliberant-lo així del marró posterior), com a alcaldable de Barcelona.

Un pensava que aquest expedient ja estava tancat amb les primàries que va guanyar Jordi Martí Galbis, tapadora no gaire tapada del doctor Trias i Vidal de Llobatera, però sembla que, a la post Convergència, un pot imposar-se en unes primàries i que després els seus caps passin d'ell com de la merda (amb perdó).

El càrrec d'alcaldable ja l'hi havia proposat a l'Astut l'infable Tururull, però no va colar. Diuen que, si l'oferta ve de les altures de Waterloo, potser acaba picant. La qual cosa no seria d'estranyar si tenim en compte com li agrada figurar a l'Astut. Però jo crec que li agradaria més substituir en Puchi com a president de Junts, possibilitat que també flota en el multivers convergent.

Artur Mas fa anys que està mig callat, però de tant en tant deixa anar alguna perla de saviesa perquè tots, especialment en aquell partit post convergent del qual no en forma part, però com si en formés, ja que li assisteix una autoritat moral que només és a la seva imaginació, el tinguem present i entenguem que, com deia Peret, no estava mort, que estava de festa. D'aquí la seva dedicació al que el rumber descrivia com Enredant per allà, enredant per aquí a la cançó que va dedicar al seu pare, El mig amic.

Amb un peu dins i un altre fora de les restes del partit que va contribuir a enfonsar amb les seves tonteries sobiranistes, sempre tan poc indicades per al bon funcionament del negoci, l'Astut ha flirtejat amb la possibilitat de ressuscitar Convergència, però sense afinar el tret, perquè s'assabenti qui s'hagi d'assabentar.

Que és el mateix que ara pretén que substitueixi Martí Galbis perquè s'ha adonat que amb aquest home s'estimbaran contra les urnes a les properes eleccions municipals.

En Puchi encara ha de tornar i recórrer, preferiblement a peu, la Catalunya profunda, per captar l'esperit de la nació. Potser interromp l'excursió per instal·lar-se al seu poble i dedicar-se a ingerir xuxos sense límit.

I en aquest cas, alguna cosa em diu que Mas acceptarà encantat la presidència de Junts… Després d'haver-lo desprestigiat amb les seves teories sobre una possible refundació de Convergència, aquella màquina de fer diners i fer amics que ell mateix es va carregar fa uns anys.

La qüestió és figurar. Jo crec que si l'uniforme és lluït (com el d'Emil Jannings a L'últim), l'Astut fins i tot acceptaria el càrrec de porter a l'hotel Majestic. Però abans d'arribar a això, té dret a perdre les eleccions a l'alcaldia de Barcelona i a presidir un partit que s'esfondra davant dels seus ulls.

Com que no arriba a il·luminat, el pobre, i el món laboral sempre se li ha resistit (de jove va enfonsar dues empreses, i una d'elles era de Prenafeta!), agrairia una cadira política, encara que ja hagi superat l'edat de jubilació: ho sé perquè vam néixer el mateix any.