L'administració catalana es va posar les piles per la nit de Halloween i, sense necessitat de repartir llenya, va aconseguir controlar una situació que se li havia anat de les mans uns dies abans, per consol dels comerciants que temien un remake de la nit dels vidres trencats i les bambes robades.

Després de l'èxit de l'operació policial, l'oposició, que no parava (i amb raó) de criticar el dispositiu anterior, que va ser desastrós, no ha dit ni piu. Tant costava una felicitació als nostres cossos de seguretat, encara que fos amb la boca petita i la cara de jo-ho-hauria-fet-millor? Aquests detalls, crec jo, la pasma els agraeix.

Els únics que han parlat (i més els valdria haver-se quedat callats) són els molt alternatius nois de la CUP, indignats per la política d'identificacions dels Mossos d'Esquadra que, segons ells, té un punt racista i atempta contra el dress code dels manifestants.

Pilar Castillejo, aquella senyora que es va apuntar a la Flotilla Maravilla d'Ada Colau i es va passar un mes de creuer (però va insistir, i va aconseguir, que li paguessin sencer, malgrat la seva desinhibida mostra d'absentisme laboral), ha dit que no es pot aturar algú per la seva manera de vestir, que és cosa seva i de ningú més.

Home, Pilar, si els de Blocus indicaven als seus comunicats que s'acudís a la convocatòria nihilista amb roba negra i la caputxa de la dessuadora clavada al cap, a mi no em sembla tan estrany ni humiliant que la policia s'interessés per nois vestits de negre i amb la cara mig oculta pel hoodie. El que seria estrany és que aturessin una dona embarassada empenyent un cotxet de nadó, no creus? O un paralític amb boina.

Però en un hàbitat com la CUP el normal és carregar-se la policia, faci el que faci, i posar-se sempre de part del presumpte delinqüent, presentat sempre com una víctima del capitalisme salvatge.

Que fàcil és ser de la CUP i tenir la mateixa resposta per a tot. Per a la CUP, l'okupa mai ha estat un caradura que se t'entrava a casa, canviava el pany i s'estirava al sofà a veure què feien en aquell Netflix gratuït que acabava d'aconseguir. Sempre era una mostra del que la societat era capaç de produir amb la seva inhumanitat social.

Gràcies a la CUP (i altres tiquismiquis que diuen ser d'esquerres), a Catalunya assistim a freqüents polèmiques sobre l'ús de la violència per part de les forces de l'ordre, que solen resoldre's en benefici dels ploramiques progressistes.

Així hem arribat a un punt en què la pasma no pot utilitzar ni pilotes de goma i es veu obligada a llançar unes boles d'escuma (foam) que no fan recular ningú. Intueixo que en la propera queixa de la CUP sobre violència policial es proposarà substituir el foam per aquelles petites masses de cotó ensucrat que venen a les fires.

L'antepenúltima aldarullada dels revolucionaris de Blocus, convençuts, pel que sembla, que tot noi barceloní té dret a gaudir d'unes bambes de Tommy Hilfiger, va deixar uns quants policies ferits. Pitjor van estar les coses quan el prusés, amb les emboscades als Mossos d'Urquinaona o l'aeroport. I també hi va haver aleshores qui es va queixar d'una suposada brutalitat policial, oblidant-se del madero a qui li havien obert el cap o intentat calar-li foc.

Un excés d'educació per part dels nostres polítics impedeix que a la CUP se li faci callar, com es fa amb els nens quan es posen pesats i diuen massa bajanades.

Prendre's seriosament aquests maulets no pot portar a res de bo. Com, en el seu moment, prendre's seriosament a Puigdemont i els seus meravellosos plans d'independència. Potser aquest és el nostre principal problema: donar per bones les ximpleries alienes i fins i tot apuntar-s'hi.

Quanta raó va tenir qui va dir que el sentit comú és el menys comú dels sentits. Sobretot, a Catalunya, hi afegeixo.