El pare pòlissa
"La presència de Mounir sembla més negativa que positiva per a l'ídol del Barça, que ja té prou problemes per controlar els seus deliris de nou ric"
Enrique Jardiel Poncela maleïa el que ell anomenava amics pòlissa. És a dir, aquella gent que se t'enganxa, no et deixa sol ni per casualitat, t'acompanya a tot arreu i acaba resultant molt pesada. Evidentment, segons Jardiel, a aquesta mena de gent calia esquivar-la com fos si un li tenia una mica d'estima a la seva vida.
Es va oblidar l'escriptor madrileny d'altres tipus de subjectes pòlissa: la mare de la folklòrica que, a falta d'una vida pròpia, s'incrusta en la de la seva filla; el pare pòlissa de famós o famoset, que s'enganxa al seu descendent com una paparresa per veure què li arriba a ell de la seva vida de glamour i súper luxe. Els amics pòlissa són més difícils de detectar en el món actual, i no inclourem en la llista aquells dos germans musculosos que freqüenta Mohamed VI durant els sis mesos a l'any que passa fora del seu país, divertint-se sense mesura en aquella ciutat que els americans anomenen The gay Paree.
No hi ha hagut pare de celebrity més descriptiu del col·lectiu que el doctor Iglesias Puga, progenitor de Julio Iglesias qui, en comptes de quedar-se a Madrid anant a missa, com la seva exdona i mare del cantant, es va dedicar a seguir-lo per on calgués, tot i que amb una especial predilecció per Miami. On era Julio Iglesias, es materialitzava Papuchi, atret, entre altres coses, per les noies en flor que li passava el seu fill després d'haver-se'n cansat.
Estareu d'acord amb mi que el pare pòlissa del moment és Mounir Nasraoui (Larache, Marroc, 1986), qui acaba de protagonitzar un lamentable incident a l'aeroport de Barcelona del qual n'ha sortit inexplicablement ben parat (no se li va acudir res millor que escopir a la cara d'una cambrera). Hi anava amb el seu estimat fill Lamine, gràcies al qual, intueixo, la cosa es va resoldre sense més perjudicis.
No és la primera vegada que enxampen en Mounir en una d'aquestes marrades, ja que són conegudes a Mataró les seves males puces i la seva tendència a alterar l'ordre per assumptes que mai no s'acaben d'aclarir.
Diuen que Mounir va ser fonamental per a la carrera futbolística de Lamine, però també ho va ser el pare de Michael Jackson i l'home es va dedicar a maltractar-lo durant tota la seva infància perquè s'havia proposat viure com Déu gràcies als seus descendents, coneguts com The Jackson Five. En aquest sentit, ¿el de Mounir va ser una mostra admirable d'amor patern o una inversió de temps per viure a costa del nen durant la resta de la seva vida?
De moment, la presència de Mounir sembla més negativa que positiva per a l'ídol del Barça, que ja té prou problemes per controlar els seus deliris de nou ric, com aquell rellotge de 100.000 euros que llueix feliç i que és tan ostentós i tan lleig com tot el que fa Richard Mille.
Si jo fos Lamine Yamal, estaria fins al bròquil que porto al cap del meu pare i les seves sortides de to, alguna de les quals ha estat a punt de costar-li la vida, com quan el van apunyalar a Mataró després d'una baralla anterior amb uns veïns.
La paciència se li va acabar al futbolista quan va descobrir que el seu pare havia creat una marca de bambes (calçat que li encanta: diu tenir-ne més de 200 parells) i pretenia vendre-les a internet emparat pel nom del seu fill, que no havia tingut res a veure amb la seva iniciativa.
A Instagram, l'inefable Mounir Nasraoui es presenta com a xef i influencer sota l'àlies de Hustle Hard (que podríem traduir alegrement com Xanxullos a lo bèstia), que sembla l'àlies d'un personatge d'una cançó de Lou Reed (A hustle here, a hustle there…).
De fet, Mounir només és la versió cutre i de barri del gran Papuchi, un pare pòlissa disposat a cobrar-se tot el que ha invertit en el seu fill, el dels pinrells d'or.
Evidentment, Papuchi també era un caradura, però, si més no, mantenia les formes, que és el mínim que se li pot demanar a algú que viu a costa del seu famós fill.