El problema de donar sempre la raó al teu cap, i de manera entusiasta, és que quan aquest canvia d'opinió (perquè li convé), et veus enxampat en un renunci, ja que has de donar suport a allò que ahir abominaves.

És el que li passa al pobre Salvador Illa amb la amnistia dels grotescos amotinats de 2017, i el que fa que ara, al Parlament català, li cantin les quaranta els amics dels colpistes, que li retreuen la conducta per haver-se mostrat en un principi oposat a mesures de gràcia per als entremaliats brètols del prusés.

D'aquesta manera, es comporten com si el senyor Illa tingués opinions pròpies sobre res, cosa que no és el cas, ja que sempre ha esperat a veure què deia Pedro Sánchez per, ipso facto, subscriure amb entusiasme el que declarava el Puto Amo.

Quan Sánchez va dir que portaria en Puchi a Espanya emmanillat per sotmetre'l a judici sumaríssim, a Illa li va semblar molt bé, ja que hi ha certs desafiaments que un Estat seriós no ha de permetre.

Quan Sánchez s'ho va repensar i va arribar a la conclusió que els set vots de Cocomocho al congrés eren fonamentals per conservar la poltrona presidencial, va optar per amnistiar-lo, i a Illa també li va semblar molt bé, ja que calia contribuir a l'harmonia i el bon rotllet que s'havien d'imposar a Catalunya.

De fet, la seva sobreactuació amb l'assumpte va ser notable, arribant a exigir a la justícia que es donés pressa a aplicar l'amnistia, mentre, al mateix temps, es desfèia en mostres de respecte cap al lazisme que aquest mai li ha tornat, com parlar bé de Pujol o implementar les multasses a aquells éssers dissolvents que insisteixen a retolar els seus establiments en la llengua que els dona la gana (habitualment, el castellà).

Posats a triar entre l'Illa antiamnistia i l'Illa proamnistia, els indepes, lògicament, s'han inclinat pel primer, aprofitant per recordar-li que es va mostrar molt partidari de la aplicació del 155 en el seu moment. Són els problemes de tenir un cap que només pensa en ell mateix, es contradiu cada vegada que li convé, va totalment a la seva i, com diuen a l'exèrcit, el que vingui darrere que espavili.

El que ve darrere, efectivament, espavila, però es va deixant trossos de personalitat i de credibilitat pel camí, com un leprós que perd trossos de carn mentre fa veure que camina.

L'oposició, lògicament, aprofita tots els seus renuncis per posar-lo a parir per la seva presumpta incoherència, que no és tal, sinó estricta obediència a la jerarquia i l'estructura de comandament. Si Sánchez pensés que l'execució de Puchi li donaria més vots, muntaria un escamot d'afusellament de seguida, i després veuríem l'Illa a TV3 dient que la cosa havia estat necessària per contribuir a l'harmonia i el bon rotllet a Catalunya.

Amb tot això, la generosa amnistia no ha servit per a res. Aquí ningú ha mostrat el més mínim penediment, sinó tot el contrari: ara que han recuperat la seva capacitat de moviment i la possibilitat d'accedir a càrrecs públics, tots els polítics lazis s'han felicitat per l'amnistia perquè ara ja podran tornar a la càrrega amb total tranquil·litat.

Ni les gràcies han donat a l'Estat espanyol. Ni a Sánchez, ni al seu contacte al Constitucional, el senyor Conde Pumpido, que és el Tezanos de la judicatura. Ni a Illa, evidentment, a qui ara, al Parlament, li recorden la seva oposició a l'amnistia i el seu suport a l'aplicació del 155.

Els indepes mai estan contents, per la qual cosa és de beneits (o de corruptes) intentar agradar-los. Cada concessió se la prenen com un dret, mossegant, si cal, la mà que els dona de menjar.

El que hauria d'haver estat un càstig exemplar s'ha convertit en un intercanvi patètic. Però els lazis, veient que l'Estat et permet sortir-ne de franc després de plantejar-li un pols separatista, ja estan preparant el nou i cansat capítol del mateix serial de fa segles.

Quan calgui tornar-los a aturar els peus, caldrà fer-ho amb més contundència.