Ahir dilluns va arribar a les llibreries de tot Espanya, en castellà i en català, la darrera obra de Gabriel Rufián, Com guanyar els fatxes (Llegiu abans de votar), editada per Arallibres i la primera frase de la qual constitueix tota una declaració d'intencions: “Jo vinc de la merda”.

Només faltava afegir: “On no penso tornar”, però s'entén sense necessitat de dir-ho si s'ha seguit atentament la seva carrera des que va treure el nas per Súmate i es va guanyar la confiança del seu carismàtic president, Eduardo Reyes, un senyor de Còrdova que ara exerceix de plàcid jubilator aficionat a la petanca a qui el seu protegit, segons reconeixia en una recent entrevista publicada a El Periódico, no li ha tornat a dirigir la paraula des que va començar a triomfar a la capital (¿de Catalunya? No, home no, ¡d'Espanya!).

Aquesta primera frase, “Jo vinc de la merda”, denota la importància per a Rufián del rancor social com a motor de superació personal. Parla al seu llibre d'una infància infecta en un pisurrio amb esquerdes a les parets i d'unes vacances xurroses al poble dels seus avis, i no a l'Empordà.

També cita la seva primera i infame feina a El Corte Inglés, on un altre currant li va trencar la cara només arribar i on la crisi del 2008 el va obligar a sisar paper higiènic i llaunes de conserves del supermercat (¿s'atreviria amb El Club del Gourmet o no s'hi atreviria per por a un stendhalazo gastronòmic?). Sens dubte hi va haver un moment en què, com una Scarlett O'Hara de Santa Coloma, el nostre Rufi va clamar: “¡Poso al beat Junqueras per testimoni que mai més tornaré a passar gana!”.

Amb una sola frase d'entrada, Gabriel Rufián resumeix tota la seva carrera política a Com guanyar els fatxes (Llegiu abans de votar). Pel camí, ha deixat enrere el seu primer protector, Eduardo Reyes (tot el que va treure el cordovès va ser participar amb els postconvergents en una legislatura, del 2016 al 2017, abans d'acabar consagrat a la petanca); el segon, Joan Tardà (que encara no ha arribat al petanquisme, però no li deu faltar gaire ja que, com més raonable es mostra, més mania li agafen a ERC); i el tercer, Oriol Junqueras (que l'estrangularia amb les seves pròpies mans si no el necessités tant, ja que aquell noi tan modosit que li va portar Eduardo Reyes s'ha convertit en un monstre).

Per no tornar a la merda, el nostre Rufi ha fet veure que era un separatista català i la gran esperança blanca de l'esquerra espanyola a l'esquerra del PSOE, amb èxit relatiu. Els guardians de les essències d'ERC li han acabat veient el llautó, però milers d'espanyols mal informats continuen creient que és un peasso d'estadista. I en formar parella artística amb Irene Montero s'ha col·locat en millor posició per a les pròximes eleccions que Ada Colau i el seu Front Ampli.

És poc probable que Rufi arribi a president de la nació espanyola, però seria el final lògic per a ell, la prova definitiva que mai més tornarà a la merda de la qual diu haver sorgit.

La Generalitat era poca cosa per a ell i, a més, li mancava el pedigrí necessari: això només ho va aconseguir Montilla per la seva pertinença a un partit oportunament situat, i de carambola (i després va haver de sortir per cames de les manifestacions que convocava, per xarnego, encara que recorria a l'auricular per comunicar-se al Parlament espanyol amb un altre polític andalús).

O Cèsar o res. O, en el seu defecte, acomiadar-se per sempre de la cutreria vital a què el condemnaven els seus humils orígens. En qualsevol cas, un win win que fa riure els de l'Astut.