Per set vots a favor i cinc en contra (un altre triomf del progressisme davant del feixisme judicial!), el Tribunal Constitucional es mostra a favor que els sigui concedida l'amnistia a Puchi i els seus col·legues, una gent que ni ha demanat perdó per les molèsties, que assegura que repetiran les seves entremaliadures tan bon punt es vegin amb prou força per fer-ho i que, a sobre, es queixen de com de lenta va la justícia espanyola a l’hora de concedir-los aquesta amnistia que fa temps que reclamen com si la mereixessin.

Només els falta demanar que Espanya els presenti disculpes per haver-los tractat tan malament.

No és que Puchi hagi de caure per aquí demà passat, però el retorn és més a prop que mai, llevat que els malvats Llarena i Marchena, des del Tribunal Suprem, trobin alguna manera de retardar el procés, com intenta al Tribunal de Comptes, segons les observacions de l’advocat Gonzalo Boye, company de terroristes i narcotraficants, Societat Civil Catalana, a qui li continua grinyolant el tema dels diners públics invertits en la preparació del copet d’Estat.

Cal reconèixer que els nostres colpistes se n’han sortit força de franc, deixant de banda breus empresonaments i fugides més o menys llargues. Fent de la necessitat virtut, Pedro Sánchez es va llançar a regalar indults i amnisties perquè necessitava els vots de Junts al Congrés per mantenir-se al poder.

I segueix igual, encara que sigui un mort vivent i les ajudes dels de Puchi no siguin de fiar.

Com que moral i autoestima no li falten, potser creu que, amb el suport de Junts, pot acabar triomfalment la legislatura, presentar-se a les noves eleccions i guanyar-les, ja que ja ha dit que necessita quatre anys més perquè es prengui consciència de tot el que ell i els seus minions han fet per Espanya. De moment, pot respirar tranquil.

El Constitucional, presidit pel sempre equànime i progressista Cándido Conde Pumpido (un admirador, un amic, un esclau, un servent), s’ha manifestat a favor de l’amnistia per a la banda de Puchi.

Caldrà veure què diuen el Suprem i el Tribunal de Comptes. Molts pensem que hi va haver malversació de cabals públics quan el prusés, i els diners públics se suposa que són de tots els espanyols, encara que els polítics acostumin a considerar que no són de ningú.

Encara que no anés a parar ni un euro a les butxaques dels colpistes (cosa que també caldria comprovar), es va destinar diners públics a una causa il·legal, la qual cosa hauria de rebre algun càstig. En comptes d’això, en Cándido ho arregla tot al seu senyoret i aquí no passa res.

L’excusa governamental ja la sabem: que amb aquestes mesures es contribueix a la reconciliació nacional, una cosa que és mentida, com es pot comprovar llegint les declaracions dels principals encausats pel prusés i el to indignat i exigent dels diaris lazis que les publiquen, el darrer invent dels quals és el clar ressorgiment de l’independentisme gràcies a uns quants nois amb samarretes del Barça amb qui es van creuar durant la darrera Diada.

A Sánchez li és ben igual la reconciliació nacional. Com li és ben igual la introducció del català a les institucions europees, encara que amenaci d’oposar-se a l’entrada de nous països a la UE si no li aproven això del català.

A tan fonamental assumpte es dedica el nostre flamant ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, per mal nom Sacarino, aquell home que passeja sol per Manhattan mentre parla amb el telèfon mòbil que l’està gravant.

Personalment, em cou que una gent que ens va intentar amargar l’existència a més de la meitat dels catalans es quedi sense pagar els seus crims. Així doncs, confio que SCC i el Suprem aconsegueixin posar uns quants pals més a les rodes d’aquesta enorme farsa política i social a major glòria del megalòman de la Moncloa profundament enamorat de la seva esposa.

Digueu-me rancorós, però vaig créixer creient que qui la fa, la paga.