Els que ja tenim una edat (o dues) recordem perfectament l'època en què Barcelona i, per extensió, la Catalunya més o menys il·lustrada, exercien d'afrancesades. El franquisme encara no donava senyals de decadència i des d'aquí es mirava amb molt d'interès el que succeïa a França, culturalment parlant.
Com que les revistes espanyoles eren tirant a cutres, els nostres burgesos es compraven cada setmana el Paris Match, que tenia millor paper, més fotos i un aire com més europeu. Jo mateix adquiria en un quiosc del passeig de Gràcia el setmanari de còmics Pilote (conegut com Le journal d'Astèrix et d'Obélix), que costava el triple que els tebeos Bruguera, però feia goig de veure.
Els integrants de la Nova Cançó tenien la vista permanentment posada en la Chanson francesa, somiaven amb actuar a l'Olympia de París i, juntament amb força conciutadans seus, freqüentaven la llibreria Jaimes (on era inevitable creuar-se amb Joan de Sagarra, que va continuar exercint d'afrancesat fins als seus últims dies).
Malgrat el tracte rebut pels seus cosins del nord, fins i tot els catalanistes seguien amb interès tot el que passava al país veí, fent la vista grossa amb l'aniquilació de la llengua catalana a la república francesa, molt més eficaç que la de la dictadura franquista. Encara avui, creuin vostès la frontera i observaran que es parla (si es parla) un català amb un accent francès que tira enrere, mentre que a la Catalunya profunda abunden els oriünds que balbucegen un castellà lamentable. En aquest sentit, la democràcia va guanyar a la dictadura per golejada.
Amb el pas del temps, l'anglès va anar substituint el francès com a llengua estrangera del català culte, i els nostres afrancesats es van anar convertint en un sector tirant a provecte de la població que es continuava aferrant a la francofonia com a record dels millors anys de les seves vides. Jo diria que va ser un d'aquests rampells nostàlgics el que va portar polítics locals com Pasqual Maragall i Artur Mas (àlies, L'Astut) a tímides iniciatives per incloure'ns a tots a la francofonia (encara que el ciutadà amb inquietuds ja s'havia passat a l'anglès).
De fa un temps ençà, l'afrancesament moribund només dóna senyals de vida de tant en tant, i gairebé sempre coincidint amb algun esdeveniment esportiu. Fa anys, el famós rally París–Dakar començava a Barcelona, tot i que mai no va canviar el seu nom pel de Barcelona-Dakar, com hauria estat lògic. Es va continuar dient París–Dakar, però començava a Barcelona sense que ningú sabés per què (probablement, perquè l'ajuntament va decidir invertir una mica de diners públics, que no són de ningú, per pujar-nos al carro del glamour transcontinental).
Aquest any, hi hem tornat a caure, però amb el ciclisme, i el mític Tour de France ha sortit de Barcelona, una ciutat que, segons vaig comprovar l'última vegada que vaig consultar un mapa d'Europa, no és a França, sinó a Espanya.
Potser la culpa d'aquest desgavell cartogràfic la té el festival pseudomusical d'Eurovisió, on participa Israel, un país que, després d'una nova consulta al mapa del nostre continent, resulta que no és precisament a Europa, però a tothom semblava importar-li ben poc fins que va començar la gresca amb els palestins, i Espanya i altres països sí situats a Europa es van absentar del certamen per no coincidir amb els jueus (¡De fora vindran que de casa et trauran!). Què serà el pròxim? Celebrar el festival de Cannes als cinemes Renoir del barceloní carrer de Floridablanca?
Barcelona encapçala la lluita per l'abolició de la lògica, ja que s'ofereix d'inici per a celebracions esportives típicament franceses. Serà un homenatge als nostres afrancesats, ja traspassats la majoria d'ells? Hauria d'agrair-ho com el nen que vaig ser i que comprava el Pilote cada vegada que la seva exigua setmanada li ho permetia? Quant falta perquè l'ectoplasma de Joan de Sagarra es materialitzi a l'estació de França, que tant va visitar en vida cada vegada que li venia la nostàlgia de París?