Mikimoto i els seus sequaços a TVE han posat el crit al cel a causa d'una minisèrie dedicada a la llengua espanyola i presentada per aquesta barreja de periodista democràtic i jesuïta basc que és Iñaki Gabilondo.

Motiu adduït?: que la sèrie passa per alt els atropellaments lingüístics de la conquesta amb les llengües ameríndies que, segons ells, van ser aixafades sense pietat pels espanyols de l'època. Motiu real?: on dic llengües ameríndies, qualsevol pot deduir que, en realitat, parlo del català, també aixafat, en teoria, pel pervers Estat espanyol.

Com tots sabem, les tèrboles necessitats polítiques de Pedro Sánchez van conduir a la entrega del segon canal de la televisió pública als lazis perquè fessin el que volguessin amb ell i ho fessin en català, com si TV3 no fos suficient per alegrar la vida dels nacionalistes (en comptes de contribuir, des de Sant Cugat, a una millor programació nacional, ens quedem al gueto, que és el que ens agrada, encara que després l'audiència no respongui, com és el cas).

A més d'això, va caldre donar de menjar a Mikimoto i la seva colla a través del consell de RTVE. No s'havia sentit a parlar d'ells fins que ha calgut prendre mesures contra l'imperialisme espanyol, tan murri i traïdor que s'amaga darrere d'una llengua mil·lenària: cal retirar la sèrie en benefici dels pobres amerindis (és a dir, dels bons catalans).

El nacionalista mitjà viu convençut que a la resta d'Espanya se l'odia profundament. No és cert, però va bé per fomentar el victimisme. He conegut alguns energúmens espanyols que tenien mania als catalans perquè sí, però no tinc la impressió que sigui una tendència majoritària. El que sí que hi ha és gent que s'emprenya amb certa freqüència davant la tendència catalana (o nacionalista) a no arremangar-se mai quan es tracta de participar en una iniciativa comuna o a recordar-los constantment que Catalunya està a Espanya, però no acaba de formar part d'Espanya. Des del País Basc es practica la mateixa teràpia de xoc: d'aquí que els bascos puguin arribar a caure tan malament com els catalans.

Espanya és com un edifici en què hi hagués dos veïns molestos que es passen el dia queixant-se de tot i amenaçant la comunitat amb anar-se'n a viure a un altre lloc (encara que no se'n van mai, ja que gaudeixen molt més emprenyant el veïnat). En aquest sentit, és fàcil agafar-los mania als catalans (i als bascos) per aquesta obsessió amb el fet diferencial, això que, segons Pujol, no ens feia ni millors ni pitjors que els espanyols, però sí diferents.

Quan Barcelona va guanyar els Jocs Olímpics i la ciutat sencera va sortir al carrer per celebrar-ho, quantes banderes espanyoles es van veure onejar al vent? Cap. Tot eren senyeres, com si l'olimpíada no caigués als països, sinó a les regions o les ciutats. Aquella celebració em va agafar en un bar de Madrid i vaig poder veure les cares d'emprenyament dels clients en veure que no sortia a les imatges del televisor cap bandera que els representés.

I així successivament. Sumar-se als fastos del Papa a Barcelona? Per descomptat, però a la nostra manera, intentant colar d'amagat Els Segadors per televisió perquè tothom s'assabentés que som una minoria oprimida. O queixant-nos que els espanyols ens volen robar Gaudí, convertit en protoindependentista, en comptes d'agrair que pugui pertànyer a tots els ciutadans d'aquest país. O muntant un sidral com el del prusés, malgrat tots els indults i amnisties que Sánchez es va treure de la màniga per conservar la poltrona.

No sé quina gràcia té ser un veí molest, però hi ha molta gent a qui li encanta. La mateixa que insisteix que a Espanya ens tenen mania, però mai es pregunta per què.