Dada la desairada situació de Carles Puigdemont, refugiat a Flandes de la justícia espanyola, és normal que aprofiti qualsevol oportunitat per recordar-nos que existeix (o una cosa semblant). Després de setmanes (i setmanes) sense saber res d'ell, ha reaparegut per doble persona interposada: Alberto Núñez Feijóo i el Papa de Roma (toma!).

Aprofitant que el primer necessita suports per a una possible moció de censura amb la qual desfer-se de la seva nèmesi, Pedro Sánchez, li ha dit que, si vol alguna cosa, vingui a dir-li-ho a la Casa de la República. I encara que el segon no li ha dit res, ell s'ha ficat pel mig, per alegria dels seus fidels, a exigir-li que parli més català durant la seva imminent visita a Barcelona.

Espero que li hagin sentat bé les seves inconveniències, però tampoc cal que es posi excessivament eufòric, ja que, a efectes judicials, continua sent un pròfug de la justícia amb pretensions d'estadista.

El de Feijóo era una trampa que fins i tot el mateix Feijóo podia interpretar com a tal. No dic que, amb tal d'eliminar Sánchez, no sigui capaç d'anar a postrar-se a Waterloo davant Puchi, però sap que no s'ho pot permetre després d'haver titllat de venut a la pàtria el funest líder del que queda del PSOE per haver-se comprat la cadira presidencial a mitges amb Junts i Bildu.

Feijóo ha vist que no cal tenir pressa, que el PSOE acabarà caient sol després de la cascada d'entramats a la qual portem assistint des de les imputacions de Cerdán i d'Ábalos i el seu fidel Koldo. Mentre la justícia compleix amb la seva tasca fiscalitzadora, el president promet des de Barcelona que sí, que el 2027 tindrem, per fi, gràcies, Pedro!, Pressupostos Generals de l'Estat, encara que a ell mai li hagin fet falta per fer veure que governa.

I pel que fa al Papa, estem davant d'un nou berrinche del Gran Líder, convenientment secundat pels seus terminals mediàtics a Barcelona, com Òmnium i l'ANC, i tots els diaris digitals de l'antic règim, sempre disposats a escandalitzar-se per coses que a la resta ens semblen d'allò més normals. Fins a nova ordre, Catalunya està a Espanya i cal ser molt lazi per ofendre's perquè Lleó XIV es dirigeixi als seus habitants en espanyol, sobretot, si tenim en compte que es va passar un munt d'anys al Perú i que la seva mare es deia Martínez.

Posats a embolicar la troca, Puchi i els seus sequaços han ficat pel mig a Antoni Gaudí (que sempre va signar com a Antonio, per cert) qui, segons ells, se sentiria molt ofès escoltant l'actual Papa beneir en castellà el seu bell edifici.

Evidentment, a Puchi li és igual que hàgim convertit la Sagrada Família en una immensa mona de Pasqua, entre aquestes torres i cúpules que no desentonarien en el skyline de Las Vegas i aquells àngels encarcarats que ens va deixar l'infable Subirachs abans d'acudir a la trobada amb el seu creador (em refereixo a Déu, no a Jordi Pujol, que es va limitar a sostenir-lo contra vent i marea). El fonamental és que el Papa parli en la llengua pròpia de Catalunya, que és, d'altra banda, el que farà, si tenim en compte que aquí es parla més castellà que català (no em sembla ni bé ni malament: la realitat és el que té, sense necessitat que ningú ens vulgui anorrear).

Sembla que, finalment, a instàncies de la clerigalla catalana, el Papa s'expressarà en aquesta llengua que va mantenir Gaudí fins i tot quan el presentaven al Rei o el detenien per catalanista. Però no prou, és clar, ja que Puchi i els seus són insaciables per definició. Faci el que faci Lleó XIV, al lazisme li semblarà poc i li sentarà malament: o que digui que mereixem la independència o que es quedi a casa.

Qui es quedarà a casa és Puchi, no fos cas que el trinquin si li dóna per tornar a colar-se d'incògnit a Barcelona (intueixo que aquesta vegada, el president del Govern no li diria a la Guàrdia Civil de la frontera que mirés cap a una altra banda). I Feijóo ha rebutjat la seva amable oferta de visitar-lo a Waterloo. Entre això, i que la visita del Papa a Catalunya és breu (hi ha moltes ànimes a salvar al món), l'home del maleter no trigarà gaire a tornar al seu maleter habitacional, on prou feina deu tenir vigilant en Comín perquè no fugi amb la coberteria de plata.

A l'estiu tota cuca viu, diu la dita. I encara que encara no estiguem a l'estiu, la veritat és que ho sembla, i que Puchi ja viu per avançat el seu gran moment de la temporada. Que ho gaudeixi, que no se sap quan vindrà el següent. Si és que ve.