D'entre totes les petites molèsties de la Gran Tabarra nacionalista, últimament n'hi ha una que brilla amb llum pròpia: les queixes dels habitants de la Catalunya catalana cada cop que van al metge i es troben amb un que no parla català o que, de vegades, ni l'entén perquè ve d'un altre punt d'Espanya o d'algun país sud-americà.

La resta dels catalans anem al metge i li parlem en el que ens parli, sense parar-nos a pensar si ens està ofenent, ja que el que realment ens interessa és saber quants mesos ens queden de vida. Però els lazis, si no els parlen en català, se senten humiliats i truquen ipso facto a la Plataforma per la Llengua perquè es posi les piles i li busqui la ruïna al facultatiu castellanoparlant de torn i, si no és molt demanar, a l'hospital que li paga el sou. Ells són així.

I per donar-los un cop de mà en el seu deliri paranoic, la Universitat Pompeu Fabra acaba de publicar un estudi (coordinat per Joana Pena–Tarradelles, investigadora del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge) segons el qual, si el pacient es veu obligat a expressar-se en un idioma que no és el seu, té més possibilitats de rebre un diagnòstic equivocat que pot arribar a posar en perill la seva vida.

La cosa fa pudor de bulo lazi, no debades ha estat acollit amb joia per tota la premsa digital de l'antic règim, que el dona per bo sense necessitat de llegir-lo. És a dir, per fe. L'informe ha buscat exemples a l'estranger i els ha trobat als Estats Units, Canadà o Gran Bretanya, recorrent a sud-americans a Nova York (o Nueva Yol, que diu Bad Bunny), quebequois a Toronto o gal·lesos a Londres (o al mateix Gal·les, on només un 18% de la població l'entén, malgrat el recent triomf electoral del Plaid Cymru). Són exemples discutibles, ja que el puertorro mitjà sol saber anglès, el quebequès sol ser bilingüe i el gal·lès sol no saber gal·lès.

En el cas de Catalunya, la cosa resulta encara més inversemblant, ja que tot català, en teoria, parla els dos idiomes propis de la comunitat i no té problemes a passar d'un a l'altre segons les circumstàncies. Sembla que aquí tots som bilingües, però uns som més bilingües que altres. Que em perdoni el lazisme, però tot ciutadà escolaritzat a Catalunya hauria de ser perfectament bilingüe. A no ser que no li vingui de gust ser-ho o que estigui negat per als idiomes, per propers que siguin, o que s'ho passi bé utilitzant la llengua per crear conflictes on no n'hi havia, que és la intenció que endevino entre tots els rondinaires que recorren a la Plataforma per la Llengua.

L'error lazi consisteix, evidentment, a creure que a Catalunya només s'hauria de parlar català. No digui que no sigui un somni agradable per a certa gent, però és això, un somni, per la qual cosa no té res a veure amb la realitat, en la qual (gairebé) tots passem el dia canviant d'idioma i després no recordem en quina llengua parlem amb Tal, Qual i Pasqual. Alguns sempre ho tenen present, i, pel que sembla, mai obliden el metge extremeny o argentí que es va adreçar a ells en el nostre idioma comú (que no reconeixen com a tal, és clar).

I així és com una cosa tan normal com respondre en l'idioma en què ens parlen es converteix en un problema i una font d'humiliació: recordem la senyora catalana deprimida i amb tendències suïcides que va anar a casa sense la pastilla salvadora perquè el psiquiatre s'entestava a parlar-li en espanyol (de camí a la llar, va fer una parada a la Plataforma per la Llengua, evidentment).

No sé si el lazisme ho sap, però anem una mica escassos de personal mèdic a Catalunya, i cal importar-lo de la resta d'Espanya i de Sud-amèrica. I la seva missió és curar, no aprendre idiomes. S'agrairà que ho facin si pensen quedar-se a viure permanentment aquí, però no estan obligats a fer-ho, sobretot si tenim en compte que el castellà no és una llengua estrangera (de fet, es parla més que el català a Catalunya).

Se sol dir que els polítics són gent que, per a cada solució, troben un problema. Ara sembla que aquesta xacra s'ha estès a la població en general, per alegria d'aquest gran embolicaire que és Oscar Escuder, cap de la plataforma en qüestió, que deu sentir-se en la glòria amb tant català de debò humiliat i ofès com un personatge de Dostoievski.

Escuder es queixa del poc cas que li fa la Generalitat: jo encara li'n faria menys.