Cada cop són més els que es mostren escandalitzats cada any amb el guanyador del Premi Planeta. El que era un secret a veus (que el guardó s'atorgava a dit a algú que tingués una acreditada vena comercial), s'ha convertit últimament en quelcom que tothom sap. D'aquí l'esquinçament de vestidures, el plor i el cruixir de dents pels centenars d'escriptors que es presenten cada any com si tinguessin alguna oportunitat de guanyar-lo.

Curiosament, aquesta santa indignació, aquesta divina impaciència, no es dóna en el món del futbol, on cada any guanya la Lliga nacional el Barça o el Reial Madrid. Ningú s'esquinça les vestidures pels altres equips que, en teoria, tenen les mateixes oportunitats que els dos escollits però que, a la pràctica, saben que participen a la Lliga per passar l'estona, fer-se la il·lusió que existeixen i proporcionar a la seva afició el millor del seu talent, tot i sabent que la seva funció es limita a fer d'arbust als jardins de Laporta i Florentino.

A diferència del Planeta, aquí el premi no s'atorga a dit, però el resultat és el mateix. Només poden guanyar els clubs que tenen els millors jugadors. Els millors jugadors es compren amb diners. Els diners (en grans quantitats) només els tenen el Madrid i el Barcelona. Així, doncs, la Lliga la guanya sempre l'un o l'altre. Fi de la història.

El Barça només podria guanyar sempre el campionat si Catalunya assolís la independència. En aquest cas, enfrontat al Manlleu, el Terrassa, el Santa Perpètua de la Mogoda o el Vilamerda de l'Arquebisbe, el club culer arrasaria sense dificultats i guanyaria la Lliga catalana cada any (si és que conservava els monises habituals després de baixar a Tercera regional, que és la poc pràctica conseqüència de sortir de la Lliga espanyola).

Es conservarien, això sí, els tornejos internacionals, de manera que el Barça podria continuar odiant el Reial Madrid i enfrontar-s'hi tantes vegades com calgués. Però això seria, en la pràctica, tornar a la casella número u i haver emprès un viatge per al qual no feien falta alforges (per no parlar de les bufetades que podria endur-se la selecció catalana enfrontant-se a les nacionals de qualsevol altre país).

L'afició culer ja està celebrant la victòria amb els habituals bramuls infrahumans a Canaletes, els clàxons dels cotxes, la inevitable rua que amargarà la vida a qualsevol que intenti circular per Barcelona, la histèria triomfal de TV3 i tot el que pengi (Madrid es crema, es crema Madriiiid, Puta Espanya i el que calgui). I ningú es para a pensar que ha guanyat un premi tan apanyat com el Planeta, un premi que només poden guanyar dos equips espanyols perquè són els únics que tenen el parné necessari per adquirir els millors futbolistes (com deia el filòsof holandès Johan Cruyff).

Una visió moral del noble esport rei ens obligaria a posar una mica d'ordre en l'actual desgavell: fitxar exclusivament jugadors locals, posar un límit als seus sous, i ni primes, ni hòsties (a guanyar, que és la seva obligació!). D'aquesta manera, salvaríem moralment el que ara és un mangoneig de primer ordre i, probablement, ens carregaríem el futbol tal com el (mal) entenem actualment.

Evidentment, deixaria de ser un espectacle de masses, ja que ningú tindria ganes de veure jugar una colla de pelacanyes amb dos peus esquerrans i la gent es buscaria altres entreteniments més vibrants i espectaculars. Fent-nos així un favor als que no suportem (allò en què s'ha convertit) el futbol i portem tota la vida veient com impregna tots els racons de la nostra societat, que només sembla sortir del seu letarg quan sent la paraula gol pronunciada a crits per algun xerraire de la ràdio o de la televisió.

Sé que la meva iniciativa de moralitzar el futbol nacional perquè el campionat de Lliga deixi de ser un tocomocho del nivell del premi Planeta té poques possibilitats de prosperar, però faria de la nostra una societat millor (que bé li cal). Pel que fa als damnificats, cal recordar-los que no es pot fer una truita sense trencar-li els ous a algú.