El nostre sempre proactiu i resilient president del Parlament, Josep Rull, ha trobat alguna cosa amb la qual divertir-se patriòticament l'any vinent.

Com que aquí ens encanten els mil·lenaris, tant si són genuïns, falsos o vagament aproximats, el nostre home es disposa a celebrar el 2027 el mil·lenari de la institució que presideix o, més exactament, el mil·lenari de l'embrió del parlament local.

Per això s'aferra a una reunió de notables, presidida per l'abat Oliba i celebrada a la localitat de Toluges (o Toulouges, ja que és al Rosselló francès) l'any del Senyor de 1027. Serà per mil·lenaris! Ja vam celebrar el de Catalunya, any amunt, any avall i, posats a fer, ara anem pel del Parlament català, encara que calgui manipular la història a la nostra conveniència una vegada més. No tot consistirà a escamotejar constantment la bandera espanyola a l'edifici on presta els seus discutibles serveis el senyor Rull. I és que, com diu la dita, Qui no té feina, el gat pentina.

Des de l'aplicació del beneficiós article 155 de la nostra Constitució, el lazisme es dedica, bàsicament, a pentinar gats, bèsties que mai falten ni en sentit general ni en el metafòric.

El gat d'en Rull és gros, gras i propens al fast. Per això l'home ha muntat un consell assessor dels fastos del suposat mil·lenari dirigit per Manel Vila, funcionari de l'ajuntament de Barcelona i pacifista solidari (Maragall el va enviar a Sarajevo quan l'agermanament de ciutats: d'aquí va sortir el Districte 11 barceloní), i integrat per figures senyeres del catalanisme com Magda Oranich, Raül Romeva o Xavier Antich (un que sempre està ensumant on cuinen). Se suposa que només cobraran dietes, però caldrà veure-ho. O, més probablement, no veure-ho.

Una institució encara més inútil que el parlamentet català, el Consell de la República, també s'acaba de posar les piles (o de llançar-se a pentinar el seu propi gat, segons es miri). El seu president, Jordi Domingo, ha publicat unes provisions, que és el que feia la Generalitat més mil·lenària, relatives a l'ordenament de la república catalana (que, com tothom sap, no existeix). En aquestes s'especifica com s'ha de dirigir el país (que tampoc existeix) quan s'assoleixi la tan desitjada independència, encara que no es diu res d'aquella gran idea de Puigdemont segons la qual els jutges els nomenaria la Generalitat (que li donin, Monsieur Montesquieu).

Quan et paguen per fer una feina absurda, suposo que cal sobreactuar perquè no es vegi que no fots brot. Per això el cap de gabinet (quin gabinet?) de Puchi, Josep Lluís Alay, es passa la vida a X emetent comentaris despectius sobre els espanyols i altra gentussa. I per això el senyor Domingo s'ha tret de la màniga les seves provisions.

Aquí tot encaixa en un trencaclosques sideral: un fugitiu de la justícia es considera el president de la inexistent república catalana, el cap d'un gabinet que tampoc existeix reparteix llenya a les xarxes, el cap d'un fantasmagòric consell de la república catalana ens diu com s'ha d'ordenar democràticament la Catalunya independent (que ni hi és ni se l'espera). I els tres es consagren obsessivament a pentinar el seu respectiu gat.

A efectes pràctics, el Parlament de Catalunya té la mateixa escassa importància que el d'Andalusia, Extremadura o Múrcia (que bonica ets!). La seva última idea per fer-se notar consisteix a aferrar-se a un embrió parlamentari del segle XI. Els Alay, Domingo i altres paràsits patriòtics organitzen una nació inexistent per intentar justificar el absurd malbaratament dels seus sous (no sé què cobren, però, sigui el que sigui, es tracta de llençar els diners pel vàter).

Així funciona la Catalunya imaginària, alternativa a la realitat. No sé quant ens costarà la reivindicació de l'embrió mil·lenari, però alguna cosa em diu que no ens sortirà barat. Res ho és: pensem en els sous dels nostres presidents, expresidents, diputats, subsecretaris i subsecretarillos. La farsa ens costa una fortuna. Però des de les altures, el missatge que se'ns transmet és sempre el mateix: Serà per diners!