Els Mossos d'Esquadra són una policia judicial. És a dir, que els seus agents estan permanentment a les ordres del jutge de torn. Ahir se celebrava la festa grossa dels mossos, el Dia de les esquadres, i precisament en aquest entorn va ser on a Salvador Illa se li va acudir esmenar la plana als jutges de Madrid que s'encarreguen del cas Alí Pujol i els 40 lladres, dient que no li semblava bé que es fes viatjar a la capital del regne el cap de la banda perquè és un home molt gran que ja no està per desplaçaments. Va demanar a la judicatura una mica de seny i fins i tot va afegir que, si pogués, acompanyaria l'ancià expresident en aquest tràngol que, segons ell, s'hauria d'estalviar.

Sembla evident que Illa ja no recorda quan Pujol deia als seus sequaços que enviessin els socialistes a la merda de dos en dos. O si ho recorda, com que és un home bo i molt de missa, ja deu haver-lo perdonat, ja se sap que a tots se'ns escalfa la boca de tant en tant i, en fi, tirem un vel.

Illa és un tipus molt educat i poc donat a escarafalls i exageracions, cosa que és molt d'agrair. Però tampoc cal que sobreactuï a l'hora de defensar un polític que és, probablement, el que més mal ha fet a Catalunya durant el segle XX. Per a molts, entre els quals m'hi compto, entre Franco i ell ens van deixar un país que feia angúnia de veure. A banda d'inocular, als nostres estimats sociates, una mena de síndrome d'Estocolm a força de posar en dubte permanentment la seva catalanitat, un síndrome que sembla estar resistint molt bé en els temps actuals, com demostra l'actitud genuflexa d'Illa davant d'aquest salvador de la pàtria que va acabar convertit en el líder d'una banda criminal (us recordo que tots els germans Pujol estan imputats en el judici que s'està celebrant).

Ningú no demana a Illa que es planti davant del domicili de Pujol amb una pancarta que digui: “A la garjola, lladregot”, perquè també seria sobreactuar. Però crec que sí que li podem demanar que s'abstingui de defensar el patriarca i deixi que actuï la justícia, sobretot si expressa la seva solidaritat amb l'afectat envoltat de policies la obligació dels quals és obeir sense replicar les ordres del jutge. Jo a això li dic donar mal exemple. Si el cap de tot això porta la contrària a la judicatura, per què no pot passar-se pel forro qualsevol mosso les instruccions del senyor jutge?

És indubtable que el senyor Pujol, que aviat farà 96 anys, està lleugerament a les últimes, però el seu estat de salut serà degudament avaluat en la prova que se li farà dilluns vinent per decidir si pot declarar o si més val que ho deixem córrer. I sí, el judici a la banda Pujol podria haver-se celebrat fa anys, quan s'hauria trobat el cap en millor estat, però sembla que no hi ha hagut gaire pressa (ho haurà aconseguit endarrerir alguna alta instància del Govern espanyol?, em pregunto) i per això ara estem com estem.

Ja fa temps que el que queda del lazisme està procedint a un blanqueig de Jordi Pujol que ens el deixa gairebé impol·lut. Es nota llegint els digitals de l'antic règim, on s'insisteix en la presumpta maldat del país veí, que s'estaria sobrepassant amb un pobre ancià l'únic delicte del qual (deixant de banda els seus tripijocs familiars, que ja ni comenten) ha estat el seu gran amor per Catalunya. Per la seva Catalunya, és clar. A la Catalunya dels altres, que s'espavilin.

Mira que era fàcil mantenir la boca tancada sobre aquest assumpte, especialment, insisteixo, en el Dia de les esquadres (com ho hauria estat en el de Mendoza i les seves boutades sobre Sant Jordi), però el PSC sempre ha de sobreactuar en temes relacionats amb la terra. I la cosa ve de lluny: recordem que el primer que va fer Maragall en arribar a la presidència de la Generalitat va ser reivindicar un nou Estatut que ningú li havia demanat i que va ser, pràcticament, el tret de sortida de la tabarra del prusés.

I encara hi ha qui s'estranya que Ciutadans el fundés una colla de rebotats del PSC.