Deia Lola Flores que en aquesta vida es pot fer de tot mentre es faci amb mètode. No va especificar la classe de mètode (el mètode Flores?), però Rodríguez Zapatero tampoc va dir en què consistia el seu talant i va anar tirant d’ell tot el que va poder.

Odiar també requereix mètode. Si s’odia bé, fins i tot es poden treure privilegis financers. De seguida hi anirem, però abans m’agradaria aturar-me en algú que no monetitza el seu evident odi a Espanya (el país veí, per a ell i els seus). Em refereixo al cantautor jubilat Lluís Llach, també conegut com L’avi Lluiset, qui té gairebé totes les paperetes per seguir al capdavant de l’ANC, aquelarre lazi d’allò més depriment ja que, des que es va acabar (més o menys) el prusés, no hi ha allà més que plor i cruixir de dents (i deutes).

Per què s’entossudeix l’autor de La gallineta i altres himnes de llibertat a continuar exercint de cap d’un xiringuito tronat del qual els socis es donen de baixa en massa i en què et creixen els nans a la que et descuides i et plantegen la seva dissidència?

De l’ANC no se’n treu ni glòria ni diners. Per això, amb molt bon criteri, el senyor Llach no va començar a pagar les seves quotes d’afiliat fins que va aspirar a controlar el cotarro. Estem davant d’un home estalviador la fundació del qual està registrada a Madrid perquè era més barat que a Catalunya.

Què el mou, doncs, a continuar perdent el temps a l’ANC? No serà que no té res millor a fer i que sempre és millor dirigir un xiringuito, sigui quin sigui el seu estat de decadència, que supervisar obres públiques o reunir-se amb altres jubilators a jugar a la petanca?

Hi ha qui es carrega el Llach activista, però respecta el Llach cantautor. Jo no suporto cap dels dos. Musicalment, sempre em va semblar un cursi que de vegades encertava (La casa que vull era una cançó molt bonica), i la seva veu de cabreta em treia de polleguera. Va fer molt de mal com a cantautor, i va fer tot el que va poder com a activista. Però, finalment, què ha tret de l’activisme antiespanyol més que disgustos i decepcions?

Hauria d’aprendre d’altres odiadors catalans que sí han mostrat mètode a l’hora d’intentar fer mal al país veí. Pensem en Mikimoto (Miquel Calçada, abans Calzada), infiltrat al consell de RTVE i dedicat tot el dia a urdir plans lesius per al coeficient d’intel·ligència de catalans i espanyols. L’home se n’ha anat a Madrid a fotre la marrana (amb perdó) i, per a més alegria conceptual, el seu sou abultat el paguem amb els nostres impostos tots els ciutadans d’aquest país.

De tota manera, el senyor Calzada no passa d’espavilat aprenent si el comparem amb un autèntic geni del mal que ha sabut canalitzar el seu odi a Espanya (i a Catalunya) d’una manera molt rendible: l’ex trinco Josep Maria Mainat, que primer ens va idiotitzar amb el seu grupet de pop garrulo i bromista (amb una poca gràcia que no s’havia tornat a veure fins que va aparèixer Peyu amb el seu humor prepaleolític), i després, al capdavant d’una productora malvada, a inundar les televisions públiques i privades amb els seus concursos i els seus reality shows, amb els quals pretenia culminar el procés de cretinització emprès amb La Trinca.

Mikimoto i Mainat són gent amb mètode que sap monetitzar el seu odi al país veí (i al propi, diria jo). Comparat amb ells, l’avi Lluiset és un pringat, un cames, un pelacanyes que va saber lucrar-se en la seva primera encarnació, però va fracassar en la segona a l’hora de fer-ho.

Des d’un punt de vista espanyol (i de qualsevol defensor dels drets humans), cal reconèixer que els senyors Calzada i Mainat resulten molt més nocius per a la ciutadania que el pobre Llach, la capacitat d’emprenyar del qual es veu reduïda a aquells discursos que deixa anar de tant en tant i en què sempre es mostra molt contrariat.

Fa uns anys ens va urgir a guanyar la independència, adduint que ja tenia una edat i que, a aquest pas, es moriria sense veure-la i gaudir-la. Ja li dic jo que no la veurà, però no seria millor retirar-se al poble i esperar dignament l’inevitable? Hi ha gent més jove que el podria succeir al capdavant de l’ANC. No sé, Santiago Espot, Alonso Cuevillas, Jair Domínguez, el primari Graupera… Fins i tot Peyu!

Derrota’t ja, home. I pensa que al Senegal falta gent (amb pasta).