Eduard Berraondo, periodista esportiu de TV3 reciclat en cap de premsa del partit de Sílvia Orriols, la matamoros de Ripoll, s'ha emprenyat amb alguns digitals (entre ells, el nostre) per assenyalar l'escàs èxit de la formació, diguem-ne, política, a l'hora de fitxar candidats d'una certa categoria (o, si més no, que no hagin caigut del tot en la demència) per a les eleccions vinents. Segons aquest mestre de periodistes, entre tots, estem contribuint a desestabilitzar el partit que li paga el sou.

La realitat va per una altra banda, però, a qui li importa la realitat quan no coincideix amb les seves aspiracions?

La veritat és que la política de fitxatges d'AC és un desastre. Veient l'alta densitat de sonats per metre quadrat que hi ha a les seves files, la senyora Orriols va intentar captar gent d'altres partits. I qualsevol diria que hi hauria bufetades per apuntar-s'hi, ja que les enquestes auguren la bonica suma de vint diputats a les pròximes eleccions al parlamentet (per no parlar que els membres de partits racistes, però vergonyants, com Junts i ERC podrien, a la seva nova casa, deixar de dissimular per fer-se els demòcrates i dir en veu alta el que pensen de moros, espanyols i de tota aquesta mena de gent).

Curiosament, gairebé tots els polítics abordats han dit que no, gràcies. I quan els periodistes els han preguntat per la seva decisió, no han tingut cap inconvenient a identificar-se, ajudant així a reflectir el poc èxit de la política de fitxatges d'AC.

Ni l'inefable Josep Anglada, líder de Som identitaris (dos regidors a l'ajuntament de Vic), va manifestar la més mínima intenció d'aliar-se amb AC per prosperar, i el seu soci ideal a nivell nacional (o estatal, segons el punt de vista) seria Blas Piñar, que ja fa uns quants anys que fa malves.

Anglada va ser, de fet, el pioner d'aquest front anti moracos que ara encapçala la senyora Orriols. Però ho va fer a la seva manera, que no tenia gaire d'independentista: ell només aspirava a fer fora els moros del seu poble.

El vaig veure per la tele fa anys, quan creia que no l'estaven gravant, dient-li al periodista que l'entrevistava que ell seguia estant amb el Caudillo a mort, però que no ho podia dir perquè els temps presents no es mostraven gaire entusiasmats amb la gran obra del gran home.

Anglada (un franquista recalcitrant) i Orriols (una tocada del bolet, amb perdó) resulten de difícil barreja, encara que aspiren al mateix. La diferència està en què Anglada ja és a prop de la sortida (políticament parlant, ja que està fet un poltre a la seva avançada edat: l'odi et manté viu i fort) i Orriols acaba de començar en el món del deliri polític i està en fase d'expansió.

Expansió de moment dificultada per aquesta actitud model “¡Quita, bicho!” que adopten els convergents i republicans als quals s'acosta. Si afegim, a nivell nacional (o estatal) que Vox no creix a les enquestes, que el PP va a l'alça i que el PSOE perd menys pistonada del que s'esperava (gràcies a l'actitud valenta de Pedro Sánchez davant l'home ataronjat de la Casa Blanca), haurem de concloure que aquesta amenaça de l'arribada de la dreta i l'extrema dreta amb què ens amenaça permanentment el president del govern no és segur que es manifesti.

Cosa de la qual tots ens hauríem de congratular.

Catalunya és un païset discret i moderat (excepte quan ens dona per encendre foc a la plaça Urquinaona o intentar assaltar la caserna general de la policia nacional: en això som com els indolents tahitians, als quals tot els és igual fins que, de sobte, els agafa el rampell i destrossen Papeete).

Fins i tot per ser racista cal fer-ho com si es cregués fermament en la democràcia, que és el que han fet sempre els convergents, els republicans i les noies de la CUP. En el nostre peculiar hàbitat, mostrar-se declaradament racista, com fa la matamoros de Ripoll, es considera de mal gust i es pensa que queda lleig. D'aquí, intueixo, la reticència a integrar-se a AC dels contactats pel partit.

I d'aquí, també, la intuïció que alguns tenim que AC i la senyora Orriols ja han viscut els seus temps de glòria. O aquells quinze minuts de fama als quals, segons Warhol, tenen dret tots els éssers humans. Que així sigui.