Josep Lluís Alay, notable energumen independentista, té una feina envejable: cap de gabinet d’un polític fugit que no té gabinet, ni comandament a plaça, ni govern a l’exili (malgrat aquesta entelèquia coneguda com Consell de la República), ni cap poder ni res de res.

L’home cobra cada mes per emetre uns tweets de tant en tant queixant-se d’alguna cosa per a ell inacceptable. L’últim que li he llegit consisteix a dir traïdors a la cuinera Carme Ruscalleda i a l’artista Jaume Plensa per haver-se retratat al costat del Rei (amb més gent) després d’haver acceptat la seva proposta d’integrar-se a la llista d’ambaixadors de la marca Espanya.

Alay assenyala amb el dit, espera (inútilment) que tots els catalans de bé es solidaritzin amb ell i es torna a jeure a la bartola fins que aparegui el següent reprovable a qui insultar. I qui dia passa, any empeny (o també, Qui no té res a fer, el gat pentina).

El gat del seu cap, si és que en té i l’acaricia a la seva falda com Ernst Blofeld, el líder de Spectre, l’organització criminal a la qual combat infatigablement James Bond, deu ser, en aquests moments, el felí més pentinat de tota la Unió Europea, atès que, si Alay no es mata precisament a treballar, el de Puigdemont és un cas claríssim d’absentisme laboral: diu que és l’autèntic president de la Generalitat, però la presència a Barcelona de Salvador Illa el desautoritza totalment.

La seva cort (dels miracles) es redueix al folklorista Lluís Puig i Gordi (ficat ara en un contuberni d’exconsellers de Cultura de la Generalitat per intentar que ens quedem amb els frescos de Sixena, digui el que digui la justícia) i al polític chaquetero Toni Comín, amb qui ha deixat de parlar-se (s’han acabat els relaxants concerts de piano a càrrec del sequaç) a causa de la seva tendència a la sisa de diners públics i la seva propensió a l’assetjament sexual amb assistents renuents a intercanviar fluids amb ell.

Igual que Alay, el seu cap també s’ha convertit en tuitaire professional. Fa un temps que està callat, però suposo que ara dirà alguna cosa sobre la eliminació de la immersió lingüística a càrrec del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Unes frases que deixin ben clara la seva indignació davant la mesura i santes pasqües (mai millor dit en les dates que corren). I això si no s’ha llevat mandrós i s’ha limitat a enviar-li un whatsapp al seu vàlid dient: “Alay, fes alguna cosa”.

Fa temps que van passar els anys daurats del pobre Puigdemont, quan va declarar la cèlebre independència dels vuit segons i va poder assistir a la insània programada del noble poble català, que va desembocar en la batalla d’Urquinaona, l’assalt a l’aeroport i el setge al quarter general de la Policia Nacional a la Via Laietana.

El seu darrer gran moment va ser quan va aparèixer per Barcelona, va deixar anar unes paraules sentides i va tornar a fugir (probablement, amb la col·laboració del Govern central). Des de llavors, la vida trista, solitària i irrellevant del tuitaire.

A Espanya ja gairebé ningú parla d’ell. A Catalunya li queden alguns fidels, encara que cada cop més escassos. Fins i tot comencen a colar-se als digitals de l’Ancien Regime columnes insinuant que potser no val la pena ni que torni a Barcelona, donada la seva actual irrellevància i manca de pes polític (el mateix que li passa al seu amic Lluís Llach, que s’ofereix cansinament per seguir al capdavant de l’ANC quan més li valdria reemplaçar al piano a Comín en les fredes i solitàries soirées de Waterloo). Li ha mort la tieta Montserrat i no ha pogut acudir a l’enterrament per por que el detinguin.

Tota la seva carrera política posterior al cop d’Estat, de fet, està marcada per la por cerval a acabar a la garjola. El millor per ser algú hauria estat deixar-se detenir a Barcelona i crear un incident de nassos que hauria posat a Sánchez i a la justícia espanyola en un bon embolic. I confiar que el seu arrest despertés els d’Urquinaona, l’aeroport i la comissaria de Via Laietana, i sortissin de nou al carrer a embolicar-la grossa en comptes d’estar a casa despotricant (o dormint).

Mai es va atrevir a un gest semblant. I així ha quedat convertit en una mena de moble lleig i antiquat que, com diria Aznar, va per aquí bordant el seu rancor pels racons. I escrivint tweets. I adoptant una actitud permanentment contrariada que no té cap aplicació pràctica.

Va aspirar a ser el primer president de la Catalunya independent i ha acabat convertit en l’Scrooge del sobiranisme: Carles Puigdemont, de professió tuitaire.