Ha mort Raúl de Pozo i el que més han destacat els digitals de l'Ancien Régime és que era un antiindependentista furibund: més de 50 anys de carrera periodística per a això. Suposo que d'això es tracta el que l'inefable Víctor Alexandre considera una visió catalanocèntrica del món i les seves realitats. O potser és una mostra més del costum nacionalista de passar-se tot el dia perdut en la contemplació del propi melic.

Tots hem conegut a algú que no podia veure els catalans ni en pintura (encara n'hi ha), però solia tractar-se d'un talòs poc o gens representatiu de la realitat espanyola. Agafar aquest talòs i elevar-lo a la categoria de representant de l'espanyol mitjà és una cosa que només es pot fer des de la més estricta paranoia o des de la pura mala fe. Tot i això, la denúncia permanent d'una suposada catalanofòbia s'ha convertit, almenys a la premsa lazi, en un costum.

Un dia és un gelater que no entén la paraula maduixa, un altre dia és un cambrer equatorià que tampoc s'assabenta de res i que continua convençut que Barcelona forma part de la mare pàtria (la qual cosa és certa, d'altra banda), dos dies després és un revisor de ferrocarril que no entén un senyor de Lleida que pretenia arribar a Barcelona, després és un cartell d'una exposició que no ha fet gràcia als ulls dels processistes, a vegades és una pobra depressiva a qui el metge li parla en castellà... I així successivament.

L'última plorera al respecte m'ha arribat a l'ànima: una columnista d'El Nacional es queixa que els dos operaris que li portaven la rentadora nova no entenien el català i la van obligar, pràcticament, a passar-se a la llengua de l'enemic (i quan van marxar, per més inri, la rentadora estava mig trencada). Diu la dita catalana que Qui no té feina, el gat pentina. D'aquí el patiment d'aquesta pobra gent que pateix la catalanofòbia en la seva pròpia pell.

El líder espiritual d'aquest peculiar col·lectiu de ploramiques professionals (si no et fiques en qüestions idiomàtiques, potser tens temps d'adonar-te que t'han encolomat una rentadora que no funciona), Carles Puigdemont, s'acaba d'enfurismar amb Pedro Sánchez, víctima habitual dels seus xantatges, perquè ha dit que cal vigilar l'odi que destil·la la xarxa social X; un odi que, segons ell, ha incrementat la seva presència a Can Musk en un 50%.

Clama Puchi que menys preocupar-se per l'odi en general i més pel que, suposadament, despertem els catalans entre aquesta xusma d'espanyols imperials, fills del règim del 78 (i de coses pitjors, intueixo), i altra gentussa que utilitza X per cagar-se en la nostra santa mare.

Una mostra més del que Félix Ovejero, en el seu darrer llibre, ha definit com la cultura del greuge, en què viuen instal·lats els nostres lazis des dels temps de Felip V.

Em temo que un excés de catalanocentrisme et fa veure la realitat lleugerament desenfocada. I que també et porta a considerar que Catalunya és una nació independent, cosa que no ha sigut mai.

En aquest sentit --i més, veient com va descendint l'ús del català a Barcelona sense que ho impedeixin campanyes governamentals, immersions lingüístiques i altres pegats de poca eficàcia--, l'immigrant sud-americà té tot el dret a creure que ha aterrat a Espanya, sigui psiquiatre, cambrer o transportista de rentadores espatllades.

L'insistència que si vaig a França he de parlar francès i si a Anglaterra anglès, per tant, a Catalunya, en català!, es revela una falsa comparació, atès que Catalunya no és, strictu sensu, un país. I tots recordem l'últim fracàs a l'hora d'aconseguir que ho fos (fracàs no tan imputable a la repressió policial i a l'article 155 com a la manca de quorum).

La catalanofòbia és una invenció del nacionalisme per victimitzar-se una mica més cada dia. I, també, pur egocentrisme. No som tan importants com perquè ens odiïn: això queda per als Estats Units, Rússia i altres potències mundials, davant les perilloses bajanades de les quals, el nostre cada dia es revela més irrellevant, més de problemes de rics.

Però, mentre escric això, a algú li estan demanant que canviï d'idioma en un restaurant o en una clínica. I demà m'explicaran la seva història a Can Partal o Can Antich.

Cada dia som més pesats.