El raper lleidatà Pablo Rivadulla, àlies Pablo Hasél (l'home és tan llibertari que posa l'accent del seu pseudònim on li dona la gana, passant-se la gramàtica per salva sigui la part), porta cinc anys a la presó i no sembla que la vagi a deixar aviat.

És curiós que aquest pobre infeliç, comunista i fan de Stalin, estigui purgant les seves bajanades a presidi mentre els principals polítics del procés fa anys que són lliures. O potser no és tan curiós: els indults i amnisties de Sánchez eren en benefici propi, i en el raper no hi ha res a rascar; així doncs, en la lògica sanchista, que es podreixi a la presó.

En el seu moment, al senyor Hasél (respectem la seva grafia) li van caure nou mesos per injúries a la monarquia i elogis al terrorisme, però després, no se sap gaire bé com, van anar apareixent més acusacions que aconsellaven allargar la seva estada entre reixes, fins a arribar a aquests cinc anys de reclusió que ara celebrem i que han mogut uns 200 professors i catedràtics universitaris de 25 països a reclamar la seva llibertat immediata. I, ja posats, a sol·licitar que se li concedeixi el premi Sàkharov, que és com donar-li el Nobel de Literatura a David Uclés, l'home de la boina.

Cal reconèixer-li a en Pablito que no ploriqueja i que no ha mogut un dit perquè el deixin anar. Es considera un pres polític i, com aconsellava Pavese, clou les dents i segueix endavant, encara que sense moure's de la cel·la. Fins i tot ha rebutjat el tercer grau, que li permetria sortir a l'exterior i tornar a la presó només per dormir. O sigui que el noi, a més de mostrar contumàcia en l'error, aguanta el que li llencin, com el comunista exemplar que creu ser.

Recordo que, quan el van tancar, els processistes van muntar un sidral de cal Déu. Però de seguida es van cansar, perquè són molt seus: un dia et munten la batalla d'Urquinaona i després no els tornes a sentir: pinten bastos per a la independència amb aquest personal. I per a l'alliberament del raper, que, a més, no la demana.

Pablo Rivadulla prové d'una bona família de Lleida, amb un avi falangista i un pare que va presidir la Unió Esportiva Lleida.

El noi va sortir comunista i va decidir plasmar les seves idees polítiques a través del rap, dedicant-se a insultar a tort i a dret, a desitjar la mort a polítics i policies i, bàsicament, a cagar-se en tot.

Musicalment irrellevant, el seu era un rot permanent contra el capitalisme. I com que era un bocamoll, va acabar buscant-se problemes. Jo sempre el recordo, durant un tancament al rectorat de la universitat de Lleida, enfrontant-se a bufetades contra un càmera de TV3 que, segons ell, era un feixista (en Pablito veu feixistes a tot arreu).

Que el beat Junqueras vagi lliure per aquí mentre aquest beneit segueix tancat em sembla una mica injust.

Sí, de fet, tant me fa si deixen anar el raper demà mateix o si segueix a la garjola pels segles dels segles. Simplement, em sorprèn que un ximple comunista com aquest (a qui el seu estimat Pare Stalin hauria tractat pitjor que el pervers Estat espanyol) sigui a la presó mentre gairebé tots els responsables d'un cop d'Estat separatista no només són en llibertat, sinó que ajuden el Govern actual a endarrerir el seu inevitable ensorrament.

Em sembla innecessari cebar-se amb un beneit com el senyor Rivadulla encara que, això sí, no penso sumar-me a cap iniciativa encaminada a aconseguir la seva llibertat: en la més recent hi figura el sinistre Agustí Colomines i jo no uneixo la meva signatura a la seva ni que em matin.

L'actitud del raper em sembla del més coherent amb la seva, diguem-ne, carrera. Encara que casos com el seu em portin a pensar que, de vegades, la coherència està sobrevalorada.