Els intents de Gabriel Rufián per unir tota l'esquerra espanyola situada a l'esquerra del PSOE no tenen gaire èxit.

El PNV (encara que no sigui d'esquerres, però també s'admeten els separatistes en aquesta iniciativa), Bildu i la CUP ja li han dit que, amb ells, elles i ellis no hi compti, que van a la seva bola, Espanya els és igual i pensen continuar treballant per l'esplendor d'Euskal Herria i la Catalunya catalana.

Al seu propi partit, ERC, la rufianada ha caigut com una bomba i fins i tot l'amenacen de fer-lo fora del partit si continua amb els seus deliris hispànics. Només a Sumar i Podemos l'escolten una mica, per veure si hi ha manera humana de sortir de la seva trista i depauperada condició.

I com ha reaccionat el nostre Rufi davant tant desinterès, si no clara hostilitat? Doncs com una folklòrica, assegurant que li manquen suports polítics, però va sobrat de popularitat. Això ho podria haver dit Belén Esteban, la princesa del poble, quan es va rumorejar que pensava ficar-se en política (no ho va fer, tot i que les enquestes no la deixaven malament, prova evident de la desesperació dels espanyols i del cretinisme sever dels espectadors de Telecinco).

És Gabriel Rufián el príncep del poble, ara que la Belén Esteban està mig desapareguda? En principi, la idea d'unir tota l'esquerra a l'esquerra del PSOE podria ser raonable, encara que en altres circumstàncies.

Si aquesta esquerra fos mínimament fiable, es podria intentar la rufianada (i si el mateix Rufián fos aquell cabdill providencial que alguns indocumentats de Madrid creuen que és des que va deixar de muntar numerets al Congrés i va adoptar aquesta actitud de fi estadista que gasta ara).

El problema és que Rufián és un dropo de Santa Coloma consagrat a la tasca de prosperar i progressar adequadament i que l'extrema esquerra espanyola és una colla infame de la qual gairebé ningú es refia.

D'alguna manera, el senyor Rufián resulta ser un personatge fascinant en aquest món de poca volada que és la política espanyola. A mi em recorda el Bel Ami de Maupassant en versió tronada. Condemnat a una vida servil i avorrida al seu poble, va ser salvat pel gran Joan Tardà (“Rufián és un tuitaire de l'hòstia”, va sentenciar el polític senglar), qui va veure en ell el seu xarnego d'or, algú ideal per representar l'independentisme sense saber-se expressar massa bé en català.

Instal·lat a Madrid, d'on no se'l treu ni amb dolls d'aigua bullent, el nostre Rufi s'ha anat oblidant d'aquella ximpleria juvenil de la independència de la terra fins a convertir-se en un polític espanyol més. Continua comptant amb el suport de Tardà, però a ERC ja li han vist el llautó i no els ha agradat.

L'home concep la vida com una escala en què sempre hi ha un següent graó. D'aquí la idea peregrina de convertir-se en el líder del poti-poti progressista-separatista. Ja no en té prou amb representar a Madrid els interessos d'aquest partit on li donaran de baixa si continua amb els seus plans bolivarians.

Com el gran visir Iznogud, en Rufi vol ser califa al lloc del califa (potser perquè ha vist com els califes de l'extrema esquerra eren una colla de fistros duodenals, que diria Chiquito de la Calzada).

Veient el panorama, Rufián es va dir: “Aquesta és la meva”. I hi persisteix, tot i que cada dia el fa fora algun dels partits abordats. No, en Rufi no té suports polítics, però la nació l'estima, perquè per això és el nou príncep del poble. El pla sonava bé: convertir-se en president de la república (després d'enviar els borbons a l'exili) i aprendre dels millors (Castro, Chaves, Maduro) per eternitzar-se en el poder.

Malauradament (o afortunadament, segons es miri) el pla no tira endavant. O el poble es mobilitza o seguirà xuclant escó al congrés fins que les granotes tinguin pèl. Que tampoc està gens malament, venint d'on ve.