Les protestes de dissabte passat per l'estat lamentable dels nostres trens de rodalies es van saldar amb un fracàs absolut. O dos, si no volem barrejar els independentistes convocats per l'ANC i el Consell de la República amb els soferts usuaris que es manifestaven pel seu compte (els primers al matí, els segons a la tarda).

Van guanyar (és un dir) els indepes, amb 8.000 manifestants (un èxit, segons l'inefable Partal i altres optimistes vocacionals), contra els 3.000 de la tarda. Unes xifres ridícules, tenint en compte la magnitud de la tragèdia, però tots els organitzadors han trobat motius per a les seves desgràcies.

Segons Lluís Llach, la culpa del (relatiu, per a ell) fracàs de la seva manifa va ser la malvada contraprogramació dels usuaris de Renfe. Per a aquests, el desastre es va deure, una vegada més, als maleïts trens, que van fer arribar tard els assistents o, directament, els van dissuadir de manifestar el seu fàstic pels carrers de Barcelona.

És normal que un desgavell ferroviari que amarga la vida a milers de persones només atragui, en total, 11.000 a l'hora de queixar-se? Em sembla que sí. Em sembla que ha corregut la veu que les manifestacions ja no serveixen per a res, si és que alguna vegada ho van fer.

Els llazis estan avorrits de manifestar-se, i fins i tot els més proactius durant el prusés, veient com va acabar tot (a necessaris cops de porra), han perdut la fe en allò que el poble (català) unit mai no serà vençut, mentre guarden un profund rancor als polítics que els van embolicar.

Els usuaris, per la seva banda, crec que han optat pel fatalisme, que és una actitud molt comprensible davant tot el que té a veure amb Renfe, que sempre ha funcionat a la seva manera (els trens ja anaven com anaven quan jo era petit i el comboi a Canet s'aturava perquè havia caigut la catenària, que als anys 60 ho explicava tot, encara que jo no tingués ni la més mínima idea de què era una catenària).

L'independentisme no viu el seu millor moment, precisament. Convocar les masses és molt més difícil ara que quan el prusés, un període en què gairebé no costava res convèncer la gentalla indepe que Catalunya havia de seguir l'exemple de Kosovo, aquella nació germana que gairebé ningú sabia situar al mapa.

El llazi mitjà sembla haver comprès que les causes impossibles condueixen irremeiablement a la melangia i, a més, ja no es fia de l'ANC, del Consell de la República (que no se sap per a què serveix, però s'intueix: per a res) i, sobretot, de Lluís Llach, dels brams reivindicatius del qual n'està fins al capdamunt.

L'usuari de Renfe, per la seva banda, ha arribat a la conclusió que una maledicció va caure fa molts anys sobre els nostres trens i no hi ha manera humana de desfer-la. I que manifestar-s'hi en contra és una manera com qualsevol altra de perdre el temps.

Reaccionaria el Govern davant d'una manifestació de 300.000 usuaris indignats? No ho tinc gaire clar. Probablement, només apujaria una mica el volum i la intensitat de les disculpes i de les promeses que, en un futur indeterminat, tot funcionaria a la perfecció.

Trobo que el problema de fons d'aquesta situació consisteix en el fet que el ciutadà mitjà, llazi o no, ha assumit la seva pròpia irrellevància davant els problemes del país (Espanya o Catalunya, el que vostès prefereixin), ha considerat que no pot fer res per arreglar-los i s'esforça per viure la seva vida el més desconnectat possible dels centres de decisió.

Això es nota també a les eleccions municipals, autonòmiques i generals, on cada vegada hi ha més gent que no fa ús del seu dret a vot per la senzilla raó que tots els que es presenten són considerats igualment lamentables.

No pintem res i els que s'encarreguen que les coses funcionin són una colla d'inútils, quan no de corruptes. A les manifestacions ja només hi van els pseudojusticiers més recalcitrants, la qual cosa no és que em sembli bé, sinó que, temo, és el que hi ha.