Al meu fill li encanta allò fosc i misteriós —a la pantalla de bloqueig del meu mòbil tinc la imatge d'un monstre horrible anomenat Siren Head— i, en lloc de demanar-me anar a Port Aventura, em demana visitar pobles abandonats, o viatjar a Escòcia per veure la criatura del llac Ness.
Esclava dels seus desitjos, el cap de setmana passat li vaig muntar una ruta que incloïa una visita a La Mussara, un poble abandonat al mig de les muntanyes de Prades, i una altra al poble vell de Belchite, un municipi aragonès destruït durant la Guerra Civil.
La visita a La Mussara va ser estupenda. Amagada entre prats, amb una bassa on les granotes no deixaven de cantar, gaudia d'unes vistes espectaculars sobre la plana del Baix Camp, amb Reus i la Mediterrània al fons. El meu fill va poder córrer lliurement entre les ruïnes d'un poble que va quedar definitivament despoblat el 1959. Els seus habitants van anar marxant al llarg del segle XX, empesos per la pobresa, l'escassetat d'aigua i la manca de serveis bàsics, com l'electricitat.
La visita a Belchite va ser una mica més complexa. Sense saber massa del lloc, havia comprat entrades amb antelació (9 euros) per als meus pares i per a mi; el nen entrava gratis. L'única manera d'accedir al recinte és mitjançant una visita guiada d'una hora i mitja, durant la qual el guia va explicar a velocitat turbo la història d'aquesta localitat, que va quedar en mans dels sublevats el juliol de 1936, a l'inici de la Guerra Civil.
L'alcalde republicà, el socialista Mariano Castillo Carrasco, va ser detingut i empresonat, i va acabar suïcidant-se després de patir maltractaments. La seva esposa i el seu germà van ser afusellats, igual que nombrosos veïns del poble. Entre ells, els avis materns de Joan Manuel Serrat.
"La meva mare era de Belchite. El meu avi era secretari del jutjat i el van matar durant la Guerra Civil. Bé, el van matar les tropes nacionals a ell, a la meva àvia i a 30 familiars més", va explicar el cantautor en una entrevista recent amb El Heraldo de Aragón.
Un any després, a l'agost de 1937, les tropes republicanes van llançar una ofensiva per recuperar Belchite i avançar cap a Saragossa. Després de gairebé dues setmanes de batalla, els republicans van aconseguir prendre el poble, que va quedar pràcticament arrasat. Al març de 1938, les tropes franquistes el van tornar a ocupar.
El que no sabia és que va ser Franco qui va decidir preservar les ruïnes com a monument a la victòria dels sublevats, en lloc de reconstruir el poble. També hi ha allà un antic trull (un dipòsit on s'emmagatzemaven olives o oli), que va servir per dipositar cadàvers durant la batalla i que, segons ens va explicar el guia, va ser convertit en un mausoleu per ordre de Franco. Encara es conserva una creu de ferro en homenatge als caiguts del bàndol franquista.
El guia ja va advertir al principi que es tractarien temes "sensibles" i que la nostra contribució econòmica serviria per preservar les ruïnes, que amb el temps han deixat de ser un símbol de la victòria franquista per convertir-se en testimoni de l'horror de la Guerra Civil.
Hi havia alguna cosa en la visita que em va incomodar, encara que no sé ben bé què. Potser el cinisme amb què el guia relatava alguns episodis de la guerra ("els milicians arribaven cantant alegrement sobre els tancs"), potser la seva antipatia. Quan li vaig preguntar si el meu pare podia quedar-se descansant en un banc perquè li feien mal els genolls, em va respondre: "S'hi pot quedar, però s'avorrirà".
I quan vaig voler saber si podíem abandonar la visita abans d'hora, perquè estava esgotat, la seva resposta va ser taxativa: "No, no podeu". No era conscient que no es permetia abandonar el recinte abans d'acabar la visita.
Tampoc m'havia plantejat que un recorregut d'una hora i mitja entre ruïnes pogués resultar tan feixuc per a una persona gran. El meu fill té sis anys i, quan va començar a avorrir-se, es va posar a xerrar i a fer el ruc. És cert que molestava una mica, però tampoc podíem marxar d'allà.
En acabar la visita, el guia ens va recordar que podíem fer donatius per Bizum per contribuir a la conservació de les ruïnes. Em vaig preguntar per què no hi havia més diners públics destinats a preservar un lloc de tanta importància històrica, així que en arribar a casa vaig escriure un correu electrònic a l'arqueòleg Alfredo González-Ruibal, investigador del CSIC i autor de País en ruïnes, un llibre que analitza les empremtes materials de la Guerra Civil i el franquisme i el que aquestes revelen sobre el nostre passat.
Segons González-Ruibal, l'abandonament de Belchite respon, en primer lloc, a "la manca d'inversió general en patrimoni cultural, que és comú a gairebé tot Espanya independentment del caràcter del bé en qüestió". Però també existeix "el problema específic de la ruïna com a monument".
La idea original del franquisme era deixar el poble tal qual, com a metàfora de la guerra, però les ruïnes es deterioren inevitablement. Per tant, explica, només hi ha dues opcions: deixar que desapareguin o consolidar-les i restaurar-les, la qual cosa implica una intervenció costosa.
El passat franquista de Belchite també té la seva importància. "Si s'emprèn un pla de restauració ambiciós, ha d'anar acompanyat d'un relat i els polítics són renuents a construir relat sobre la Guerra Civil perquè és conflictiu", assenyala. No obstant això, afegeix, aquesta qüestió és secundària respecte a la primera: "El poc compromís amb el patrimoni cultural de les autoritats i el nul interès a fer inversions fortes al respecte".
