Ai miserable de mi, i ai infeliç! Així comença el famós monòleg dels somnis de Calderón de la Barca, les “dècimes de la gruta”. Sentir-se vigilat, a més de pres, és l’expressió de qui pateix la imposició d’un altre.
Mentre augmenten els decibels de la campanya electoral, els vents de mitja Europa afavoreixen la incertesa: una iniciativa conjunta de Dinamarca, Alemanya, Països Baixos, Grècia i Àustria, amb el vistiplau de la Comissió, situa a Rwanda el primer centre de deportació d’immigrants fora de les fronteres de la Unió.
Si guanya Feijóo s’apuntarà al desterrament, cosificant l’africà. A García Albiol, actual alcalde de Badalona, el posarà a la porta ruandesa. Albiol serà el Clotaldo de La vida és somni, que empresona Rosaura (Begoña) i encadena Seguismundo (Sánchez).
El teatre de la nostra política està avui encara immers en la moral del barroc. Ara no hi ha guerres pel tron, de moment, però estem davant dels partits polítics que intenten fer-se amb la maquinària de l’Estat, quan s’anuncien vencedors del dia 29. Esperen que desaparegui la llibertat de la campanya per empunyar la dominació, que ara mateix no és la simple hegemonia.
L’oposició menysprea debatre els continguts del benestar —pensions, sanitat o escola— per enaltir els motius sentimentals de la pàtria recuperada, repatriant els immigrants o influenciant la justícia perquè excarceri a Nucli Nacional; li grata la panxa al tigre, “brillantor ardent a les selves de la nit”, en comptes d’empresonar 14 ultres armats. I per compensar, torna a posar ETA al debat —un clàssic ranci de la dreta— per la via de la Llei de Nets, una eugenèsia ex post als descendents dels assassinats per la banda. No oblidem que al País Basc de Julio Caro Baroja l’antropologia entusiasma de valent.
Per compensar la deshumanització dels favorits a les urnes, la Conferència Episcopal advoca per “acompanyar, protegir i estimar” les vides “més fràgils”, entre les quals inclou els migrants. Citant Lleó XIV, els bisbes recorden que “la dignitat humana no té passaport ni perd valor en creuar una frontera”...”en especial aquells que estan ferits o tirats a les cunetes de la història”. Davant d’això, els de missa i comunió diàries es fan els sords. El cristianisme de falca evangelista ens colonitza; parla de la creu, però desconeix la caritat i la compassió.
El PP estudia amb desdeny el quadre macroeconòmic. L’economista en cap de Gènova 13 es queixa de l’excés de Deute públic espanyol recomprat pel Banc Central Europeu (BCE). Desqualifica la cancel·lació plantejada a Brussel·les, per por germànica a la inflació que va destruir Weimar, desconeixent que l’augment de l’actual IPC no es deu a la massa monetària alliberada per Frankfurt sinó a l’augment del preu del cru, a causa del bloqueig d’Ormuz.
En el debat a quatre de La Sexta es va veure nítidament que el vicepresident Carlos Cuerpo és un bastió de les finances públiques, davant la decepció provocada per Juan Bravo. La cancel·lació de part del deute als països de la UE convertida en deute perpetu a tipus zero no és desgavellada, especialment si tenim en compte que aquest finançament no violaria els Tractats de la Unió, ja que aquesta mateixa operació va tenir lloc quan Mario Draghi era el responsable del BCE i va recomprar els títols de Deute dels 27, al mercat secundari, per tancar la crisi del sistema de pagaments, produïda per la caiguda de Lehman Brothers, el 2008.
Molts abans que s’inventés la ciència econòmica, la petjada del barroc espanyol definia els límits del poder a través de la moral. Als qui argumenten que deixarem als nostres fills i nets les quantitats pendents de les lletres del Tresor, els recordo que la creació de l’FMI es va basar precisament en oblidar el deute i injectar paper moneda a l’economia mundial, salvant la pobresa de postguerra a la Conferència de Bretton Woods, al setembre de 1945. S’anunciava la dolarització com ara estem davant l’ocasió, sense presses, de convertir l’euro en moneda de pagament de l’energia i de les matèries primeres a tot el planeta, si el BCE adquireix la velocitat expansiva que se li demana i amb la qual està d’acord Pablo Hernández de Cos, molt a prop de presidir el banc de l’euro.
Aquest nomenament a la cúpula del BCE porta el segell de PSOE i PP. Bravo per l’únic pacte d’Estat al qual han arribat els dos grans! A què ve llavors persistir en l’insult? Tornem al monòleg de Calderón, on Segismundo es pregunta: “ja que em tracteu així, quin delicte vaig cometre contra vosaltres naixent”.
