Portem poques hores de campanya electoral i la primera víctima ha estat el periodisme. La veritat és que s'ho mereixen, pel paperot immund que molts pertanyents al gremi fa anys que fan, especialment els últims tres, en un exercici de plaenterisme envers el poder que potser hauria deixat satisfeta fins i tot la mateixa Irene Montero.

En pagament a la seva submissió absoluta, els periodistes de casta, ara titllats de “mitjans tradicionals”, com si això fos quelcom negatiu, han estat reemplaçats per xavals d'escàs talent però de molt alt impacte, gràcies a les seves grolleres gràcies o al seu públic propi de la manosfera. La qual cosa diu molt de com estem.

L'entrevista més vista fins ara a un candidat a president del Govern l'ha fet un humorista que el més graciós que va fer va ser voler trans-mutarse (que és molt d'aquest Govern) de cunyat gracioset a entrevistador seriós, la qual cosa ens va portar a presenciar la seva pròpia implosió, gairebé en directe. I dic gairebé perquè, en aquesta època de manipulació i de deixar-ho tot mastegat a ments poc àgils, tot està editat, fins i tot el suïcidi social.

I el segon personatge és un tipus que pertany als tan criticats youtubers, de la banda dels que fugen a Andorra per no pagar impostos, tot i que ell manté la seva seu fiscal a Manresa, el currículum conegut del qual és organitzar i retransmetre baralles d'arts marcials i tenir molts seguidors, el 99% pertanyents a aquesta manosfera, això és, el més masclista d'internet. Davant d'aquest noi, increïblement, han anat a “despullar-se humanament” els tres caps de llista dels partits polítics més votats, per “acostar-se a la joventut”. Teòricament. Tot i que jo tinc força clar que entre aquests seguidors hi ha més esquirols que una altra cosa.

Es pot anar a canals de YouTube, et pot entrevistar gent que només sigui a internet perquè hi ha autèntics genis de la comunicació a la xarxa, però que aquestes dues siguin les entrevistes més “crucials” per captar vot jove és molt preocupant. Sobretot, pel que diu de la nostra joventut.

I en aquest moment recordo unes declaracions que va fer la mestra Amelia Valcárcel quan li van preguntar què faríem, ja que semblava que el “feminisme clàssic” tenia problemes per acostar-se a les dones més joves, en contraposició a les bajanades que ha instaurat com a feminisme aquest Govern més progressista de la història. La resposta de la mestra va ser tan clara com evident, a saber: “Si les joves no s'acosten al feminisme, està clar que és un problema de les joves i no del feminisme. Elles sabran què fan i com pensen sobreviure en aquest món”.

Efectivament. I traslladant-ho a aquest suposat públic jove al qual tothom pren per imbècil i incapaç de veure una entrevista normal, o un debat o un cara a cara en directe, no crec que la solució sigui continuar tractant-lo com a deficient mental, a veure si l'embolcall els enganya. A no ser que la idea sigui tractar-los així sempre. I no només a ells.

Potser se m'acut, com a idea agosarada i boja, que si la nostra classe política comencés a dir coses interessants i no mentir, i no manipular, potser, no ho sé, dirigides a cadascun dels grups poblacionals, igual, no necessitaríem circs revoltosos i salvatges de peluix.

Donar més importància al missatge que al canal és el que a mi em semblaria una autèntica revolució en política. Encara que per això calgués erradicar tots els consultors polítics i spin doctors, que campanya rere campanya evidencien el seu analfabetisme funcional.

I no deixa de ser ja la puntilla de l'estupidesa que es critiquin les xarxes socials, o que es pretengui tancar TikTok, per exemple, quan precisament aquestes entrevistes es fan “virals” pels talls que es consumeixen a TikTok, i ho saben.

Perquè ningú normal, ni vell ni jove, té dues hores per escoltar Feijóo. Ningú arriscaria la seva salut mental escoltant dues hores Ada Colau, i tampoc ningú té tan poques coses a fer com per veure com fan massatges a Pedro Sánchez durant 120 minuts seguits. I, a sobre, per no dir absolutament res de nou cap d'ells. Hipocresia pura i dura.

Rebaixar el nivell de la discussió política amb l'excusa de fer-se entendre, quan del que es tracta és de votar, que és l'acte més important que com a ciutadania duem a terme, em sembla una pèssima idea. I, de fet, està sortint fatal, perquè tant el còmic com el youtuber estan rebent llenya a tort i a dret. Tractar-nos a tots de beneits hauria de sortir electoralment molt car.