A la segona meitat del segle XVIII, la mecanització de la producció tèxtil, el perfeccionament de la màquina de vapor i diverses innovacions siderúrgiques van donar origen a la Revolució Industrial. A partir de la dècada de 1830, el ferrocarril va accelerar i va estendre la industrialització en reduir la durada dels viatges, disminuir els costos de transport i estimular la demanda de ferro, acer, carbó i maquinària.

La Revolució Industrial va generar un gran increment de la productivitat i una desigual distribució d’aquests guanys entre el capital i el treball. A Gran Bretanya, entre 1800 i 1840, segons Robert Allen, la producció per treballador va augmentar un 37%, la rendibilitat del capital es va duplicar i els salaris reals van romandre pràcticament constants.

La poca apropiació per part dels treballadors dels fruits del progrés, les llargues jornades laborals (entre 12 i 14 hores diàries), el reduït descans setmanal (només el diumenge), les deficients condicions de treball a les fàbriques i l’absència de protecció econòmica davant dels accidents, les malalties i l’atur van impulsar els obrers industrials a organitzar-se en sindicats.

Des del seu reconeixement legal a Gran Bretanya el 1871, mitjançant la Trade Union Act, els sindicats han aconseguit nombroses conquestes laborals i socials. Entre aquestes destaquen un repartiment més equilibrat dels guanys de productivitat entre els treballadors i els empresaris, la reducció de la jornada laboral, l’augment dels dies de vacances i una major protecció dels assalariats. No obstant això, des de la meva perspectiva, el seu major èxit ha estat afavorir l’expansió i consolidació de la classe mitjana als països desenvolupats.

Després del retorn de la democràcia a Espanya, els sindicats també van tenir un paper important en el seu assentament i van prioritzar l’estabilitat econòmica del país davant la millora del poder adquisitiu dels treballadors. Després que els principals partits polítics signessin el 1977 els Pactes de la Moncloa, les organitzacions sindicals van acceptar mesures de moderació salarial per afrontar una crisi pel costat de l’oferta, reduir la taxa d’inflació i afavorir la supervivència de nombroses empreses.

En els anys posteriors, els principals sindicats van mantenir la seva independència respecte als partits polítics, tot i que els seus afiliats i plantejaments ideològics eren més propers a les formacions d’esquerres que a les de dretes. La millor demostració d’aquesta independència va ser la vaga general del 14 de desembre de 1988, convocada per CCOO i UGT, el seguiment de la qual va ser massiu i va paralitzar gairebé completament el país.

Tot i que Nicolás Redondo va contribuir decisivament a l’elecció de Felipe González com a secretari general del PSOE al Congrés de Suresnes de 1974, no li va tremolar la mà per organitzar, juntament amb Antonio Gutiérrez, la vaga general de 1988. El detonant va ser l’aprovació per part del Govern d’un Pla d’Ocupació Juvenil que, segons els sindicats, fomentava la precarietat laboral i afavoria la substitució de treballadors ben remunerats per d’altres més barats.

Els nous sindicats

No obstant això, amb el pas dels anys, els dos principals sindicats van canviar les seves prioritats, probablement per resultar més atractius als treballadors joves, i van posar més èmfasi en la prestació de serveis individuals als seus afiliats que en la defensa col·lectiva dels assalariats. En altres paraules, a poc a poc es van convertir en grans empreses proveïdores de serveis, tot i que la seva façana pública continuava sent la mateixa de sempre.

D’entre els serveis oferts als seus afiliats destaquen l’assessorament jurídic i en matèria de salut laboral, la prevenció de riscos laborals, la formació contínua i la capacitació professional. Tanmateix, un sindicat com UGT també ofereix nombrosos descomptes en assegurances, hotels, clíniques dentals, centres d’estètica, balises d’emergència, botigues de moda i establiments de venda de matalassos.

Des de la meva perspectiva, aquesta transformació dels principals sindicats del país va anar acompanyada d’una progressiva submissió al poder polític, probablement relacionada amb el seu afany per aconseguir més subvencions públiques. Un exemple que alimenta els meus sospites és la participació de CCOO i UGT de Catalunya en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, impulsat el 2013 per Artur Mas, en ple procés independentista.

Tot i que la legalitat vigent ho impedia, tots dos sindicats eren partidaris de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Per al president de la Generalitat, la seva participació era vital, ja que atorgava un caràcter més transversal a la seva reivindicació en incorporar-hi les organitzacions sindicals. El Pacte era una plataforma política l’objectiu principal de la qual no era defensar els interessos laborals dels treballadors, sinó consensuar els passos a seguir perquè Catalunya abandonés Espanya.

Les meves sospites de submissió al poder polític pràcticament s’han convertit en certeses després de la convocatòria d’una vaga general per a l’11 de novembre pels dos principals sindicats del país. En teoria, la iniciativa ha partit d’una associació de llogateres, amb poca representativitat social; en realitat, estic convençut que el seu origen és al Govern. La seva finalitat seria afavorir les dues formacions que l’integren a les pròximes eleccions generals.

Ho interpreto com una mostra d’agraïment dels sindicats a l’Executiu pels 155,5 milions pressupostats pel Ministeri de Treball en subvencions a les organitzacions sindicals entre 2018 i 2026. Entre ambdós exercicis, la dotació anual va augmentar un 260,2%, mentre que, segons les meves previsions, la inflació acumulada serà del 29,1%.

Entre 2018 i 2025, UGT i CCOO haurien rebut conjuntament 90,1 milions d’euros d’aquest ministeri. Una quantitat substancialment inferior als 568,9 milions que, segons The Objective, van obtenir de les diferents Administracions públiques ambdues centrals sindicals, les seves organitzacions territorials, federacions i fundacions vinculades.

El veritable propòsit de la vaga general

El lema oficial de la vaga general era “salaris, habitatge i preus”. En concret, els sindicats reclamaven majors increments salarials, més facilitats per accedir a un pis de lloguer o en propietat i mesures més eficaces per combatre l’encariment del cost de la vida. No obstant això, per a mi, cap d’aquests tres objectius era el seu veritable propòsit.

Al meu entendre, les centrals sindicals pretenien realment paralitzar el país durant un dia i organitzar manifestacions multitudinàries a les ciutats més poblades per transmetre la imatge que una gran part dels ciutadans dona suport a Pedro Sánchez i Ada Colau i s’oposa a Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal. Si fos així, estaríem davant d’una situació insòlita a les nacions avançades: una vaga general el destinatari de la qual seria l’oposició, en lloc del Govern.

Els sindicats no es poden queixar dels baixos salaris, ja que els convenis col·lectius constitueixen la principal referència per fixar-los i són ells qui, juntament amb la patronal, negocien els seus increments. Entre 2018 i 2026, el resultat dels seus acords haurà suposat una pèrdua de poder adquisitiu de l’1,7% per als assalariats subjectes a conveni. Tampoc han tingut gaire èxit en la reducció de la jornada laboral anual, un altre dels seus grans objectius històrics. Entre 2001 i 2025, només han aconseguit disminuir-la en 8,5 hores.

El juny de 2018, quan Pedro Sánchez va accedir per primera vegada a la Presidència del Govern, l’habitatge figurava, segons el baròmetre del CIS, entre els tres principals problemes del país per al 2,4% dels enquestats. A la classificació corresponent, ocupava la 16a posició. A l’octubre de 2026, el seu lideratge era incontestable, ja que el 55,7% dels entrevistats la considerava una de les principals preocupacions, 34,8 punts percentuals per sobre de la immigració, que ocupava el segon lloc.

Una evolució desastrosa derivada del rotund fracàs de la política d’habitatge del Govern. En primer lloc, per la seva incapacitat per augmentar substancialment l’oferta de nous immobles. En segon, per l’augment de la inseguretat jurídica dels propietaris i la disminució de la rendibilitat del lloguer als municipis on s’aplica un control de preus. Ambdós factors han provocat una considerable reducció de l’oferta de lloguer.

L’elevat augment del cost de la vida té entre les seves principals causes la guerra entre Rússia i Ucraïna i el conflicte bèl·lic dels EUA i Israel contra l’Iran. Al llarg de bona part de l’últim lustre, l’encariment del petroli, el gas natural i l’electricitat ha contribuït substancialment a elevar la inflació, en repercutir sobre el conjunt de l’economia. Ambdós conflictes, juntament amb l’augment dels fenòmens meteorològics extrems, també han provocat una considerable pujada del preu dels aliments.

Una conjuntura que ha afectat gairebé tots els països del món i que resulta impossible de resoldre amb mesures populars, com ara imposar preus màxims als productes energètics i els aliments. Si així ho hagués fet l’Executiu, probablement hauria generat problemes d’abastiment. D’aquesta situació, la responsabilitat principal correspon a Vladímir Putin i Donald Trump, però no al Govern espanyol i molt menys a l’oposició.

Conclusions

Actualment, els sindicats majoritaris al nostre país són només una ombra del que van ser. En primer lloc, perquè abans es dedicaven principalment a defensar els interessos del conjunt d’assalariats i ara se centren a prestar nombrosos serveis als seus afiliats. Per això, cada cop s’assemblen més a una gran empresa comercial que a una organització sindical tradicional.

En segon lloc, perquè actualment són submisos al poder polític, mentre que en els anys posteriors al retorn de la democràcia van demostrar una notable independència. Un canvi d’actitud probablement explicat per la necessitat d’aconseguir més subvencions públiques per equilibrar els seus comptes. Aquesta dependència explicaria per què no han organitzat cap vaga general en els últims vuit anys i ara la celebren dos dies abans de l’inici de la campanya electoral.

Una decisió que els passarà una onerosa factura. En primer lloc, perquè els desacredita davant d’una part important dels ciutadans, que valoren la seva defensa dels treballadors, però rebutgen la seva dependència de l’Executiu. En segon lloc, perquè ha proporcionat una magnífica excusa al PP i Vox per retallar-los les subvencions, si Feijóo aconsegueix convertir-se d’aquí a uns dies en el nou president del Govern.