Fa uns dies, al Disseny Hub Barcelona, a la plaça de les Glòries, es va presentar l’informe Vides futures: un dia el 2050, elaborat per l’Oficina Nacional de Prospectiva i Estratègia del Govern d’Espanya. El document no pretén predir el futur, sinó explorar escenaris plausibles a partir de tendències demogràfiques, socials, econòmiques i tecnològiques que ja són observables en l’actualitat.

L’acte va resultar especialment interessant, si se’m permet la nota, en un moment en què el soroll polític i mediàtic sembla monopolitzar bona part de l’atenció pública. La presentació em va portar a reflexionar sobre la pròpia idea de la prospectiva.

Avui parlem de previsió de futur o de planificació estratègica, especialment en l’àmbit empresarial i institucional. Tanmateix, si retrocedim en la història, trobarem conceptes similars sota altres noms: providència, profecia o destí.

L’ésser humà, des de l’origen dels temps, ha volgut saber què passarà demà i quin serà el seu futur. Durant segles, i encara avui en molts llocs del món, s’ha intentat desxifrar aquest esdevenidor observant la natura, els estels, els animals o els fenòmens atmosfèrics. Aquestes interpretacions han condicionat decisions transcendents al llarg de la història, des de guerres fins a sacrificis religiosos. També es recorria als déus per trobar respostes abans de prendre decisions importants.

Actualment, aquestes visions han incorporat una dimensió més terrenal, tot i que sense renunciar del tot a aixecar la vista cap al cel.

La estadística i l’anàlisi de dades, més freds potser, han anat substituint progressivament les antigues formes d’endevinació. Han canviat els mètodes, les eines i les fonts de coneixement, però no la inquietud fonamental: intentar comprendre cap a on ens dirigim. I què ens diuen les dades?

Segons l’informe, la societat espanyola del 2050 serà més diversa, més longeva i digitalitzada que l’actual. Les trajectòries vitals seran menys lineals. Estudiar, treballar, formar una família i jubilar-se deixaran de respondre a un patró únic i previsible. Existiran múltiples formes d’organitzar la vida, la feina i la convivència.

En realitat, només cal observar els nostres carrers, places, barris o mitjans de transport per comprovar que moltes d’aquestes transformacions ja estan en marxa. El que varia és la velocitat amb què es produeixen segons els territoris i els contextos socials.

Un dels canvis més rellevants afectarà les famílies i les llars. Aquest aspecte hauria d’incorporar-se amb més intensitat al debat sobre l’habitatge. Augmentaran les llars unipersonals, les parelles que no comparteixen residència i altres formes de convivència.

L’edat per tenir fills continuarà endarrerint-se i una proporció creixent de persones optarà per no tenir descendència. Com a resultat, les llars seran més petites i diverses.

La població també estarà més envellida, cosa que incrementarà la necessitat de cures. L’atenció a les persones grans es convertirà en un dels grans desafiaments socials i econòmics, no només a Espanya, sinó en el conjunt de les societats occidentals.

En aquest context, convé evitar l’estigmatització de la immigració que serà necessària per sostenir nombrosos sectors d’activitat i per atendre les creixents necessitats de cura. Serà imprescindible adaptar les polítiques públiques, els serveis i els habitatges a una societat amb una esperança de vida cada cop més gran.

La tecnologia tindrà una presència transversal en la vida quotidiana. La intel·ligència artificial, l’automatització i les plataformes digitals ja estan transformant la manera com treballem, consumim, aprenem i ens relacionem. Moltes tasques rutinàries estan sent automatitzades i la interacció amb assistents virtuals comença a formar part de la normalitat. Nombroses empreses de serveis ja utilitzen aquestes eines per relacionar-se amb els seus clients.

Tanmateix, l’informe adverteix que aquests avenços també poden generar noves desigualtats i riscos d’exclusió. Com passa amb tota innovació, els seus beneficis dependran de com es distribueixin i regulin.

L’àmbit laboral experimentarà igualment canvis profunds. Les carreres professionals seran més flexibles i menys estables, amb freqüents transicions entre feina i formació. L’actualització permanent de coneixements i competències serà una condició imprescindible per adaptar-se a un entorn econòmic i tecnològic en constant transformació. De la mateixa manera, retenir el talent i l’experiència de persones formalment jubilades podria esdevenir una necessitat estratègica per a moltes organitzacions.

Pel que fa a les relacions socials, l’informe apunta una paradoxa especialment rellevant: les persones podrien disposar de més connexions gràcies a la tecnologia i, alhora, experimentar nivells més alts de solitud. La hiperconnectivitat no garanteix vincles profunds ni comunitats sòlides. Mantenir relacions de qualitat serà un dels reptes fonamentals de les pròximes dècades.

Els habitatges també evolucionaran. Seran més adaptables a diferents models de convivència, al teletreball i a les necessitats derivades de l’envelliment de la població. A més, l’eficiència energètica i l’adaptació al canvi climàtic esdevindran factors determinants en el disseny, construcció i rehabilitació dels espais residencials.

Però la gran diferència entre la prospectiva i la profecia és que el futur no està escrit. Les tendències identificades permeten dibuixar escenaris probables, però no inevitables. La seva evolució dependrà de les decisions individuals i col·lectives que prenguem, de les polítiques públiques que impulsem, de la innovació tecnològica que desenvolupem i dels canvis culturals que siguem capaços d’assumir.

Aquestes reflexions són igualment vàlides per a Europa. El 2050 probablement serà, com Espanya, una societat més diversa, més envellida i digitalitzada, amb noves formes de família, treball i convivència. El veritable repte consistirà a aconseguir que aquests canvis es tradueixin en majors cotes de benestar compartit i no en un increment de les desigualtats.

La prospectiva no és una profecia. No anuncia un destí inevitable. El seu valor rau precisament a recordar-nos que el futur continua depenent, en gran mesura, de les decisions que prenguem avui.