Hi ha campanyes en què els adversaris acaben fent la feina dels seus rivals. Això passa quan l'esquerra converteix Santiago Abascal en una figura monstruosa, confon el PP amb Vox i utilitza la mobilització sindical com a arma electoral.

La imatge de la por que es projecta sobre Abascal no resisteix el contrast amb les seves aparicions públiques en aquesta campanya. Sense haver canviat els seus plantejaments, es presenta amb un to més reposat, sense estridències i capaç de conversar sense recórrer a la provocació.

L'entrevista a La Revuelta en va ser el millor exemple. En un espai de gran audiència i públic predominantment progressista, Abascal es va moure amb soltura, desimboltura i va acabar imposant-se a Broncano, que es va mostrar molt titubejant, incapaç de plantejar-li preguntes realment incòmodes. La impressió que el líder de Vox es va menjar el presentador resumeix l'impacte de la compareixença. A les xarxes, Gabriel Rufián va defensar Broncano de les crítiques que rebia de l'esquerra per una entrevista que havia estat un mal tràngol per a qui esperava veure Abascal en dificultats.

La reacció mediàtica va ser encara més reveladora. La periodista de RTVE Silvia Intxaurrondo es va mostrar indignada perquè la televisió pública donés espai a l'extrema dreta. Davant d'això, Elisa de la Nuez, secretària general de la Fundació Hay Derecho, alerta amb raó del perill d'acabar defensant que es prohibeixi entrevistar aquells que el periodisme militant considera contraris als seus principis.

Aquí hi ha el problema: una part de l'esquerra s'està tornant profundament antiliberal. Sembla haver oblidat que el pluralisme no consisteix a escoltar només aquells que pensen com nosaltres. Les idees es combaten amb arguments, no amb vetos. Negar, encara que sigui retòricament, a Abascal el dret a ser escoltat reforça el seu paper de víctima.

Un altre error és sostenir que PP i Vox són el mateix o que els populars s'han lliurat a l'extrema dreta. L'equiparació esborra les diferències entre dos projectes, empeny el PP a una posició defensiva i permet a Vox reivindicar-se davant la dreta tradicional. Així, en lloc d'aïllar Abascal, contribueix a enfortir-lo. Tampoc ajuda la debilitat del lideratge de Núñez Feijóo. El president del PP no ha aconseguit projectar una personalitat política capaç d'eixamplar l'espai del seu partit ni d'entusiasmar prou les seves pròpies bases. La pressió d'Abascal s'explica també per aquest buit: Vox no només capitalitza els errors de l'esquerra, sinó les dificultats dels populars per oferir un lideratge reconeixible.

La vaga general d'aquesta setmana afegeix un altre ingredient. Els problemes laborals i d'habitatge són evidents i mereixen respostes. Però una convocatòria presentada com a demostració de força contra les dretes, en vigílies de la campanya, desborda la reivindicació sindical i adquireix una dimensió partidista. Si es tracta d'escalfar el carrer contra una eventual victòria de la dreta, la mobilització deixa de ser una protesta laboral per convertir-se en una impugnació de l'alternança. Ens trobem davant d'una vaga recolzada públicament per una vicepresidenta del Govern, Yolanda Díaz, quelcom insòlit a la nostra democràcia, amb el precedent de Catalunya durant el procés. Aquesta lògica és antidemocràtica: considera il·legítim l'adversari i trasllada al carrer una disputa que s'hauria de resoldre a les urnes.

Però hi ha quelcom més preocupant: una part de l'esquerra sembla considerar acceptable qualsevol decisió si amb això evita que les dretes arribin al Govern. Aquesta lògica, profundament antiliberal, acaba qüestionant la legitimitat mateixa de l'alternança democràtica. La marea de Vox també creix amb els errors d'aquells que creuen que n'hi ha prou amb demonitzar-lo. Hi ha una esquerra que treballa per allò que diu combatre.