En ple tret de sortida, la campanya obre un espai en què l'eloqüència es retreu i dona pas a l'estret marge entre l'encaixada i la procacitat. És la tolerància permesa davant les legislatives estatals; el mal exemple de la política dona vida a qui proclama els seus programes sense exigir contenció als ciutadans a qui reclamen el seu vot.

Les enquestes fa anys que vitoregen la dreta abans d'hora. La raó perd força, considerada una forma de decadència i, en el seu lloc, s'hi situa l'instint nacionalista, l'energia irracional de l'emoció, allunyant qualsevol discurs sobre el model de societat, que és el que realment interessa als ciutadans.

En la comunitat mística que digereix l'individu en benefici d'un cos com la nació, la raça o el poble desapareix la vida privada, submergida en la fusió de la col·lectivitat omnipotent en què l'esforç alternatiu és censurat o fins i tot prohibit.

Vivim sota el desvari escopit per un nucli presumptament carismàtic, capaç de convèncer la gent que la fi de l'Estat del Benestar serà la solució gràcies a un liberalisme mal·leable, el concepte que alimenta el seu poder de convocatòria. L'oposició, el tíquet electoral de la dreta, desacredita l'ús públic de la raó, après a les universitats públiques i malvenut a les privades.

Per la seva banda, el Govern acusa un desgast profund i un desastre en matèria d'infraestructures i fronteres. En ambdós casos, tot el poder es concentra sobre el consentiment d'aquells en qui es manifesta.

A pocs dies dels comicis, la politització d'una part minoritària de la justícia mou la nau, molt lluny de la majoria dels milers de magistrats lliurats al servei de la llei. S'acosta la gran batalla del gest entre els drets i la motoserra.

El mercat promou, però no disposa, mentre la UE accepti ser l'esglaó feble de la cadena del govern universal, que domina la cartografia de la misèria. La caiguda de Trump en el midterm és el símptoma d'un futur incert, especialment si, en la reunificació dels demòcrates, cadascú fa de la seva capa un sayo, com passa aquí en la vergonyosa divisió que corca l'esquerra espanyola més enllà del PSOE.

La Casa Blanca dels turiferaris evangelistes amenaça d'abusar de la seva capacitat de veto per bloquejar totes les propostes d'un Congrés demòcrata i desfermar un conflicte institucional, cosa que li sembla normal al líder ultra espanyol —tercera força— després de la seva aparició pública en una entrevista a TV okupada per desokupes.

La religió prometeica imposa el desordre mundial, enterra la intel·ligència i la seva febre, convertida en una internacional de blau fosc, vol cavar la seva arrel a les nostres ciutats. No es tracta d'una imitació del passat, sinó d'un present molt ferotge, el de l'automatisme microbiològic enganxat a la pell de la història que amenaça amb l'etern retorn que no ve de dalt, sinó que viu en la quotidianitat, com un rizoma mereixedor d'una visibilitat denunciadora, el primer pas d'una resistència eficient.

Vivim en el pensament màgic que justifica guerres i somriu davant la tecnooligarquia política del poder únic. No es deixa anar la milícia, es formata la intel·ligència, es apallissa l'esperit amb l'estil de l'argumentari, sense construir l'argument. El pensament dominant dels poders fàctics dirigeix el hot money, un núvol que es posa diàriament sobre els mercats per reforçar o deprimir els índexs, modificar el tipus de canvi o incrementar el deute públic. I, finalment, convertir tot això en corol·laris destinats a oblidar l'ocupació, els baixos salaris, les pensions, la sanitat pública, l'escola o la balança de pagaments d'un país amb més renda nacional (PIB) que la resta d'estats veïns, però marcat a foc per la baixa productivitat i l'exigua renda de la majoria social.

El mal resideix en la voluntat; en la incapacitat de la distància crítica; en l'obstinació d'aquells que han destruït la noble referència conservadora de tall democristià i social, el centre polític dels millors anys. Resideix en la dialèctica entre adversaris als quals tracten com a enemics; descansa sobre qui menysprea el dubte i la mandra, més urgents que les seves virtuts nacionalpopulistes, per endinsar-se en una selva, barreja de banalitat i destrucció. Són l'anatema de l'amistat que es limita a reforçar les passions.

A pocs dies de l'Úrna, l'altar dels déus del contrast, el país viu en la solitud dels inferns. Sense semàfors, no hi ha circulació civilitzada, de la mateixa manera que sense llei de l'equidistància, les cambres legislatives —o les minimalistes diputacions generals— es converteixen en baralles jacobines. Els seus líders voltigen cridant sota la llum encegadora dels programes sense ànima en què descobrim nítidament aquells que abominen la democràcia i els drets.