Si la jornada de reflexió és una anacronia només superada per la “vacatio exquisitionum” (veda als sondejos) cinc dies abans de les eleccions, ara que queda menys d’un mes per a les pròximes és un bon moment perquè els partits reflexionin sobre el que necessiten els ciutadans.

La nostra societat es troba ara molt avall a la piràmide de Maslow, aquella que marca la jerarquia de les necessitats: primer solucionar les necessitats fisiològiques, després les de seguretat, les segueixen les de pertinença a un grup, continuen amb el reconeixement i acaben amb l’autoestima.

Quan tenim recents més de 110 morts en trens d’alta velocitat i 240 per causa de les pluges, s’han calcinat 800.000 hectàrees de vegetació en els darrers anys, 150.000 immigrants han entrat de manera irregular, als quals cal sumar gairebé uns altres 100.000 en la recent invasió de Ceuta, i se’ns va anar la llum a tot el país, el que volen els ciutadans, probablement, és que es gestioni bé.

Parlar de la guerra civil i de Franco, reconèixer 16 tipus de famílies, 10 orientacions sexuals i 37 identitats de gènere, vetllar pel benestar del ximpanzé o cuidar els ànecs d’un delta està molt bé, sens dubte, però, potser, ha de venir després d’evitar que pujar a un tren o viure a la ribera del Mediterrani sigui una activitat de risc. Aparquem la ideologia una estona i centrem-nos en l’essencial.

Els diners són finits, també els dels pressupostos de les administracions de l’Estat, per la qual cosa els programes dels partits haurien de prioritzar la millora dels serveis bàsics, des de la sanitat fins al transport.

Ens estem adonant a cops que no som un país ric i hem de prioritzar. No hi ha diners per a tot. I sembla clar que cal fer menys obres grandiloqüents i dedicar molts diners a actualitzar i mantenir, deixant enrere moltes floritures que ara no podem pagar.

Tenim un país al qual li sobren infraestructures. Ningú ens guanya en trens d’alta velocitat, en aeroports, en vies ràpides... però tot això cal mantenir-ho, igual que la gran massa boscosa que tenim, i també cal proveir de serveis la quantitat d’immigrants que acollim, molts d’ells sense ofici ni benefici. Gestionar és prioritzar.

Els programes dels partits que vulguin guanyar les eleccions haurien d’incorporar mesures d’optimització administrativa i, sobretot, de priorització de la despesa. No ens caben més xiringuitos ni més assessors de farciment, ni més despeses quixotesques, tot això per no parlar de la duplicació, o triplicació si incloem les diputacions, de funcions d’una Administració tan hipertrofiada com poc eficaç. I després, a gestionar amb professionals.

Fa vergonya veure els currículums d’alguns directius o consellers d’empreses públiques. No és una anècdota que el famós Koldo fos vocal del consell rector de Ports de l’Estat o membre del consell d’administració de Renfe mercaderies. Diversos consells d’administració i llocs d’assessor s’ocupen amb persones amb formació inadequada només per complementar les seves retribucions o pagar-los favors. I això per no parlar de carteres ministerials i direccions generals d’inspiració woke, el retorn de les quals a la societat és pràcticament null.

El nou Govern hauria de comprometre’s a no invertir en noves infraestructures fins que no es resolgui la fiabilitat de les actuals. Tren, carreteres, preses... Sorprèn que un Estat que presumeix de laic, encara que és aconfessional, posi el seu destí en mans de Déu, perquè no passen més coses perquè Déu no vol. Juguem massa números a les loteries del desastre.

És urgent un pla de manteniment de boscos. Si el clima canvia, també les mesures per adaptar-nos-hi. I el mateix amb dessaladores, depuradores i tot el que cal per assegurar el subministrament d’aigua en temps de sequera. Treure els sants en processó no és propi d’un Estat aconfessional.

Els rius i les rieres han d’estar regulats i nets. Després de dos anys de la gota freda de València encara segueixen sense adjudicar-se 14 grans obres de prevenció estructural. És meravellós protegir la vegetació i la fauna, però importen més les persones que moren ofegades per manca de previsió. No hi ha peix, ànec o simi que mereixi ser protegit abans que una persona. De debò cal fer tants estudis previs?

Engreixar la nostra economia amb immigrants té un efecte positiu en els números agregats, però no fa més que tensar encara més els nostres serveis, tot això per no parlar dels immigrants que viuen gràcies a ajudes de l’Estat, en algun cas desincentivadores de la recerca de feina. Hem de replantejar les nostres polítiques migratòries i de protecció social, perquè tampoc són viables.

Els Pressupostos de 2027 caldrà fer-los des de zero. Primer l’essencial, després, si queda diners, la resta. Espanya, quarta economia de la zona euro, 12a economia mundial, no pot continuar en aquesta decadència en què estem immersos.

Tant de bo els polítics deixin de floritures i ens parlin de realitats en les seves campanyes. Deixem descansar per un moment la ideologia i centrem-nos en la gestió. Necessitem més enginyers i menys xerraires.