El saló de ball de la Casa Blanca està enfosquit per columnes dòriques amb capitells d'or massís en què el seu resident subverteix la missió del MAGA a base de grocs i pell rogenca. El mal fadrí de l’afegit a la seu presidencial dels EUA produeix un estupor nociu. Trump vol elevar el seu saló aurífer per sobre de Grand Central Terminal, de l'antiga Pennsylvania Station de Nova York i d'altres monuments tan perdurables com les catedrals del poble.

No hi ha manera de centrar la mirada en l’indecorós saló si un coneix Florència, ha visitat els semicercles isabelins de Bath rematats en capitells romans o ha passejat sota les voltes de l’Umbracle barceloní de Fontseré. Les ombres arquitectòniques exigeixen jerarquia; són una forma de justícia estètica.

La fotografia panoràmica millora el mediocre i empetiteix l’obra mestra com es pot veure en Velázquez i en els originals de Veronese. La mida no importa, és un resultat de la reflexió sobre el contingut de l’obra. El David de Miquel Àngel és gran com les pintures urbanes d’Antonio López; i no és una comparació, només és el resultat de la representació.

El saló de ball de Trump i Melania serà immens, proporcional a la immensa desvergonyiment dels seus autors. I a més a més, de dol i trist després de les legislatives de mig mandat, el midterm blitz, que no ha servit al president per revertir la funesta perspectiva de les enquestes per als republicans. L’atrabiliari Donald destaca davant el seu públic la remodelació de la piscina reflectant, que no és precisament el que volen sentir els seus votants, preocupats pel preu dels carburants i el salt inflacionari.

Al migdia d’ahir dimarts, els trumpistes estaven vuit punts per darrere en vot genèric, i els sondejos donaven per fet que perdran la Cambra de Representants i no consideren desgavellat que també se’ls escapi el Senat, una possibilitat remota fa ben poc. El blitz d’actes electorals ha submergit el país en la clàssica verbositat trumpista: amb la seva mentida de “no hi ha inflació”, els seus atacs a la premsa, la seva islamofòbia, la seva falsa promesa il·legal d’obsequiar 5.000 dòlars per a tothom si els seus guanyen, una idea de compra de vot sobre la qual hauria d’actuar d’ofici el Suprem de la gran nació.

Són molts els factors que juguen en contra del seu èxit: una popularitat presidencial en mínims històrics, la guerra a Ormuz sense final imminent, la corrupció de la Casa Blanca i el seu imperdonable toc satíric sobre una economia que s’enfonsa en el fang.

El cap i la primera dama han pavimentat el Jardí de les Roses, han eliminat l’Ala Est i han omplert de groc l’Ala Oest. Tenen a la seva disposició una mena de Gran Canyó del Colorado amb parets de marbre i marcs lluents. Són jardiners allunyats de la botànica, assassins del verd. Volen civilitzar un bosc primari i verge a base de glans amb pell de diamant i es proclamen el pulmó ideològic de la Terra quan l’Amazones no és capaç de proveir més oxigen del que consumeix.

El principi del mal resideix en la ineptitud per al quietisme. Fer per mostrar a la ciutadania el compliment del deure sense rendició de comptes --perilla finalment el cap d’Oscar Puente-- condueix a la megalomania, a la barreja indecent de banalitat i guerra. De vegades cal mantenir-se inactiu, fer com Oscar Wilde a l’escollir la displicència del dandisme abans que dedicar-se a pintar o a esculpir.

Ningú de bona fe busca mostrar-se com a símptoma diari i malefici de la resta; el just no busca el fruit de l’experiència sinó l’experiència en si mateixa. Només així desapareix la successió d’exageracions fugaces.

Els demòcrates necessiten guanyar en 37 districtes/escons disputats dels 435 de la Cambra de Representants i guanyar quatre senadors per recuperar el Senat. Trigarem setmanes a conèixer la composició de les cambres del Capitoli després d’aquestes eleccions legislatives. Les xifres de vot anticipat han assolit registres històrics. Es renoven els 435 escons de la Cambra de Representants i un terç dels del Senat, així com 30 governadors i una infinitat de càrrecs locals i estatals.

Trump és un home d’últim crit, així que, malgrat el triomf demòcrata revelat pels sondejos, Amèrica potser s’ha llevat avui menjant salsitxes amb MAGA per esmorzar. Imaginem la faula del sabater trasplantat al cos d’un rei. Després de l’operació, qui sap adobar sabates? Quin dels dos sabrà governar? La carn del poderós o la matèria grisa del sabater? Si guanya el sabater el Cheesecake Factory abaixarà la persiana al nou saló i rentarà amb salfumant el blau de la piscina reflectant.