Un molest refredat m'ha deixat aquests últims dies sense veu i sense forces per llegir. En lloc de començar un llibre nou (Estranys al moll, de Tash Aw, publicat per Amok Edicions), vaig decidir que seria millor començar una sèrie nova, si pot ser fàcil, romàntica i divertida, una combinació difícil de trobar. Les romàntiques solen ser pastissos dramàtics, i les divertides no solen fer-me gaire gràcia. Provant sort, em vaig decidir per Ningú vol això, descrita a Netflix com la història d'amor entre "una agnòstica podcastera sobre sexe i un rabí acabat de separar de Los Angeles». «Sobreviurà la seva relació a unes vides tan radicalment oposades i a les seves entremaliades famílies?".

Un gran encert. La sèrie m'ha fet riure i, a més, m'hi he vist una mica reflectida. Igual que la protagonista, la Joanne, fa anys que presumeixo de ser una dona sense lligams, una lligona frívola (tot i que sense tant d'èxit) que es diverteix rient-se de les seves cites de Tinder i de la seva desastrosa vida emocional amb les seves amigues. Mentre la Joanne pregona les seves aventures amb homes tòxics o inaccessibles al seu podcast, jo els colo en aquesta columna o en alguna de les meves novel·les (a veure si alguna és un bestseller d'una vegada, que em vull jubilar).

Tot canvia quan la Joanne, per fi, s'enamora d'un home «com cal», un rabí guapo i intel·ligent que la respecta i la comprèn. Un home gairebé perfecte que, amb la seva saviesa i psicologia innates, sap llegir-la i s'avança als seus pensaments. Un home que a la vida real no crec que existeixi, ho sé, però que m'encanta veure projectat a la televisió. Un home al qual, per una vegada, ve de gust anomenar-lo pel seu nom en lloc de posar-li un malnom. Em fa recuperar la fe en l'amor. «Tens enveja perquè per fi estic en una relació sana», li diu la Joanne a la seva germana, que tem que el podcast perdi audiència ara que s'ha enamorat.

També m'hi vaig reconèixer quan confessa que la seva por més gran «és acabar depenent emocionalment d'un home que pensi que sóc massa intensa i que un dia acabi trencant-me el cor». Qui no ha sentit aquesta por alguna vegada? És molt més fàcil riure's dels homes, explicar cites desastroses i presumir que estàs bé sola que reconèixer que també t'agradaria tornar a enamorar-te, encara que la cosa pugui sortir malament.

"Els amants no han de ser immadurs ni cruels per generar tensió o captar la nostra atenció", escriu Nina Metz al Chicago Tribune sobre la sèrie. Per a Metz, un dels encerts de Ningú vol això és mostrar que una relació pot resultar interessant sense necessitat de recórrer als conflictes habituals de les comèdies romàntiques. Després de tantes històries d'amors tòxics, homes emocionalment inaccessibles, pols oposats i relacions destinades al desastre, ens resulta reconfortant veure dos adults que s'agraden, es respecten i, a més, saben parlar del que senten, escriu.