Una part dels analistes considera Pedro Sánchez un geni de la política. En primer lloc, pel seu retorn a la secretaria general del PSOE. En segon, pel triomf de la moció de censura contra Rajoy. En tercer, per convocar eleccions generals per al 23 de juliol de 2023 i convertir un suïcidi electoral en una dolça derrota que li va permetre continuar com a president del Govern. No obstant això, una majoria parlamentària feble va llastrar la legislatura, ja que no va aconseguir aprovar ni tan sols uns Pressupostos Generals de l'Estat.

La seva opinió difereix substancialment de la meva. Des de la meva perspectiva, Pedro Sánchez no és un bon gestor, ni un estadista ni un gran ideòleg. Per tant, no el considero un magnífic dirigent. Tot i això, posseeix grans virtuts que li han permès triomfar en política i mantenir-se al capdavant del Govern durant més de vuit anys. Entre aquestes, destaca la seva enorme ambició per assolir i conservar el poder.

Així mateix, reconec que Sánchez és un dirigent intrèpid, capaç d'oferir més prebendes que ningú als seus socis (PNV, Junts per Catalunya, EH Bildu), un polític que sap aprofitar els errors dels seus rivals (Susana Díaz, Mariano Rajoy o Alberto Núñez Feijóo) i un mandatari amb una extraordinària capacitat d'adaptació a les diferents conjuntures econòmiques i polítiques.

En els darrers 15 anys, aquesta capacitat ha propiciat que Sánchez hagi deixat de ser anomenat “Pedro el liberal” pels seus amics al PSOE i ara sigui qualificat com a “Pedro el peronista” pels seus crítics, que consideren que el partit s'ha escorat excessivament cap a l'esquerra.

En el darrer lustre, també ha passat d'estimular les inversions a Espanya de grans fons, com Blackstone, Lone Star i Brookfield, a qualificar-los de voltors i posar traves a la seva activitat al nostre país.

No obstant això, en comparació amb la majoria dels dirigents polítics, el principal tret distintiu de Sánchez és la seva facilitat per transformar les línies vermelles en verdes. Les primeres constituïen barreres implícites respectades per tots els seus antecessors a la presidència del Govern. Si per a Enric IV “París bé val una missa”, per al líder del PSOE, gairebé tot val la pena si serveix per conservar el poder, fins i tot fomentar la divisió d'una part substancial dels espanyols en dues faccions difícils de reconciliar.

Entre les línies vermelles trepitjades per Sánchez figuren la concessió d'una amnistia als polítics catalans que van tenir una participació destacada en el procés independentista, la conversió del Tribunal Constitucional en una mena de Tribunal Suprem bis per anul·lar les condemnes d'antics dirigents del PSOE en el cas dels ERE d'Andalusia, i la tergiversació de l'anomenada “llei dels nets” pel Ministeri de Justícia, amb el propòsit d'accelerar les nacionalitzacions i ampliar el cens electoral.

A aquestes s'afegeix la absència d'assumpció de responsabilitats polítiques davant la imputació d'alguns familiars i estrets col·laboradors del president del Govern. Tampoc cap ministre o alt càrrec les ha assumit per la nefasta gestió de la invasió migratòria de Ceuta, el gran apagada elèctrica i els accidents ferroviaris d'Adamuz i Urda, les causes més probables dels quals són les deficiències en el manteniment i la supervisió de les vies.

Donat el seu historial, Sánchez ha de considerar pecata minuta anunciar un augment de les pensions contributives superior al que estableix la legislació vigent. Fins ara, no ha donat cap senyal que vagi a incomplir la normativa actual, però sí que ha anunciat que comunicarà l'import d'aquest augment l'últim dia de la campanya electoral. Una declaració que em porta a pensar que en aquella jornada tornarà a traspassar una línia vermella.

Segons la Llei 21/2021, de 28 de desembre, les pensions contributives s'actualitzaran a l'inici de cada any en un percentatge equivalent a la mitjana de les taxes interanuals de l'IPC dels 12 mesos anteriors al desembre de l'exercici precedent. El 2027, l'increment de la remuneració de les pensions es calcularà en funció de la inflació mitjana interanual registrada entre l'últim mes de 2025 i novembre de 2026.

Des de la meva perspectiva, entre ambdues dates l'IPC mitjà interanual se situarà en el 3,5%. Per tant, segons la normativa vigent, les pensions contributives de jubilació haurien d'augmentar aquest percentatge, amb l'excepció de les mínimes i del límit màxim aplicable als nous jubilats. En ambdós casos, la legislació preveu increments superiors al general.

No obstant això, crec que Sánchez prometrà augmentar les pensions de la majoria dels jubilats al voltant d'un 5% si continua al capdavant del Govern i aconsegueix que la seva proposta sigui aprovada pel Congrés. En cas de derrota electoral, una promesa que s'endurà el vent, però que proporcionarà més vots al seu partit a les pròximes eleccions generals.

El 2023, Sánchez va aconseguir revalidar la presidència del Govern, malgrat el sever càstig sofert pel seu partit a les eleccions autonòmiques i municipals. Els dos principals factors que expliquen el seu èxit van ser la por d'una part de l'electorat a un Executiu en què participés Vox i l'increment de les pensions contributives en un 8,5%.

En aquest darrer cas, la sort va jugar al seu favor, ja que l'elevada inflació generada per la guerra entre Rússia i Ucraïna li va permetre concedir als pensionistes el major augment nominal de les pensions des de 1984, sense incomplir la legislació vigent. No obstant això, aquest augment no va suposar una millora del seu poder adquisitiu, ja que es va limitar a compensar el perdut durant el període anterior.

Després de l'experiència dels governs de coalició entre el PP i Vox a diferents comunitats autònomes, la por que el partit d'extrema dreta entri a l'Executiu de la nació està pràcticament amortitzada. En canvi, continua vigent la por a una reducció del poder adquisitiu de les pensions si Feijóo aconsegueix accedir a la presidència del Govern.

Actualment, molts pensionistes recorden que entre 2014 i 2017 les pensions contributives només van augmentar un 0,25%, ja que el PP va aprovar una reforma que permetia aplicar aquest exigu augment si la Seguretat Social tenia un dèficit anual. No obstant això, pocs són conscients que només en l'últim any d'aquest període els pensionistes van perdre poder adquisitiu, ja que en els tres anteriors no hi va haver inflació, sinó deflació.

Des d'una òptica electoral, la mesura proposada només presenta avantatges. En primer lloc, beneficia un elevat nombre de votants. A l'agost de 2026, el percentatge de pensionistes contributius de la Seguretat Social i de Classes Passives equivalia al 26,5% del cens electoral. En segon, va dirigida en gran mesura al grup d'edat en què el PSOE obté un percentatge més alt de vots: els majors de 65 anys.

En tercer, la proporció de jubilats que vota a les eleccions generals supera la de qualsevol altra franja d'edat. En quart, tractant-se d'una mesura sorprenent i anunciant-se només dos dies abans de les eleccions, tindrà un impacte més gran que si es revelés a l'inici de la campanya electoral. Finalment, perquè la data escollida no és aleatòria, sinó que busca sorprendre el PP i dificultar la presentació d'una contraproposta que redueixi o neutralitzi la seva repercussió electoral.

En definitiva, si la meva previsió es compleix, Sánchez haurà trepitjat una nova línia vermella per obtenir més vots. No obstant això, si les enquestes actuals encerten i la campanya electoral no canvia substancialment les preferències dels votants, la trampa del líder del PSOE probablement serà l'última.

A l'oposició, Sánchez no ho tindrà fàcil per mantenir-se com a secretari general del PSOE, i menys encara per tornar a la Moncloa. És possible que els seus adversaris interns s'organitzin i es rebel·lin contra ell, però també que una part d'ells abandoni el partit i en fundi un altre. Les dàdives que pot concedir un president del Govern no són comparables amb les que està en condicions d'oferir un líder que ha perdut el poder i té més passat que futur.