En aquest món en què les emocions passen a un segon pla i la vida quotidiana se centra en aspectes merament materials, és d'agrair quan el cor imposa el seu batec.
L'endemà de la tragèdia majúscula de l'accident ferroviari en terres toledanes va ser una jornada estranya a bord dels trens d'alta velocitat. El primer Iryo que va sortir de Barcelona rumb a Madrid va estar marcat pel silenci.
Rictus seriosos, preocupació, sense queixes, amb una atenció acurada. No hi va haver referències al desastre humà viscut 24 hores abans, però la consciència dels passatgers va estar tan tibada com un puny abans de colpejar.
Els sotracs de l'alta velocitat, cada cop més freqüents, es van viure en silenci. La boira del camí va introduir un element addicional de preocupació que es va mitigar amb mirades còmplices i un recolliment impropi d'unes rutes habitualment més preocupades per la connexió de l'ordinador, les escapades al vagó de la cafeteria o el reparador son matinal. Ahir no hi va haver concessions a la galeria. Es va viatjar i punt.
La tornada, el retorn a Barcelona a la tarda, després d'hores de servei del personal de la companyia, va viure un moment insuperable. El tren tot just portava uns minuts de ruta després d'abandonar Atocha i la veu d'una empleada va ressonar per la megafonia amb la contundència dels grans discursos.
No va informar de la ruta, ni dels productes que podien consumir els passatgers. Va entrar de ple en allò que tothom tenia al cap, en l'accident. Es va recordar de les víctimes, dels ferits, alguns d'ells companys seus a qui no tornarà a veure. La seva veu s'entrebancava, l'emoció es disparava i va llançar un agraïment als passatgers per mantenir la confiança en els viatges de la ruta.
De sobte, va aconseguir que els viatgers es convertissin en la seva família, una família danyada, preocupada però sensibilitzada pels avatars tràgics de la vida. El passatge va respondre al seu discurs amb una sonora i tancada ovació. El comboi, com el pols quotidià, segueix però la tragèdia va transportar aquesta dosi d'emoció que ens permet a tots ser més humans.