L'esquerra dispersa
"A França, a Espanya, a Itàlia, a Portugal, a l'Índia i a Albània han esclatat aquests dies revoltes que expressen el malestar de la majoria. Una majoria que no veu cap partit capaç de canalitzar les seves reivindicacions"
En política, el terme “esquerra” deriva d'un topònim. El 1789, a l'Assemblea Constituent francesa, a la dreta s'asseien la noblesa i el clergat, i a l'esquerra, el “poble pla” (burgesos, artesans i pagesos). Els partidaris del progrés, de la igualtat i de la llibertat van ser anomenats d'esquerres davant dels conservadors i reaccionaris, de dretes.
Més endavant “esquerra” va adoptar un significat ideològic: designava les forces socialistes, comunistes i anarquistes. Els liberals van passar a engrossir el bloc de la dreta.
Avui, quan tothom, o gairebé, és mig liberal i ningú qüestiona l'economia de mercat, no se sap qui és d'esquerres. A la dreta, en canvi, se la reconeix perfectament i inclou, sobretot, aquells que sostenen que els termes dreta i esquerra ja no tenen sentit.
Però una cosa està clara: l'esquerra era universalista i defensava el progrés social per a tota la humanitat, sense distinció de lloc de naixement o sexe. Els drets guanyats eren per a tothom.
Aquest universalisme es va trencar el 1914, quan la socialdemocràcia alemanya va votar els crèdits per entrar a la I Guerra Mundial. La crida perquè els soldats utilitzessin els fusells per alliberar-se de l'opressió va caure en sac foradat. El nacionalisme va pesar més que l'internacionalisme.
Ara es parla de la “esquerra de l'esquerra”, expressió que remet a un trencaclosques on hi cap de tot. Fins i tot alguns independentistes catalans es diuen d'esquerres, encara que els seus diputats voten regularment amb PP i Vox! Fins i tot la CUP, al Parlament, va votar a favor d'un partit sospitós del 3%. Quanta ignomínia en nom de la pàtria!
En aquest bloc de la suposada esquerra hi ha Podemos, força associada a un partit nacionalista anomenat Esquerra Republicana, que ha tingut un dirigent, Heribert Barrera (a qui encara veneren) que era tan xenòfob com Sílvia Orriols i Santiago Abascal junts.
Qui li haurà venut a Irene Montero que ERC és d'esquerres? Potser la va convèncer Rufián, que té molta parla. Però d'algú que té un doctorat, encara que sigui en Psicologia, s'esperava més capacitat analítica.
Qui és avui d'esquerres?, quin partit posa en primer lloc la contradicció principal, entre capital i treball, en comptes de tantes qüestions secundàries? Hi ha depredació mediambiental? Sí, evidentment. Però es deu al fet que l'home és un ésser pervers o a un sistema de producció, el capitalisme, que busca el màxim benefici privat sense importar els costos generals?
Les reivindicacions feministes formen part dels drets universals que reivindica l'esquerra. Però ser dona no equival a ser feminista i d'esquerres. Exemples: Margaret Thatcher, Georgia Meloni, Isabel Díaz Ayuso, Cuca Gamarra i Cayetana Álvarez de Toledo. O Ana Botella.
A Catalunya, part de la deriva de l'esquerra es va produir quan el PSUC es va convertir en un collage anomenat Iniciativa per Catalunya-Verds. Deien ser vermells, verds i violetes, sense ser res en particular. L'esquerra dispersa.
D'aquells pols, aquests fangs. Els treballadors, que encara hi són, tot i que hi ha qui ho nega, es troben desorientats i no saben quin partit els pot representar realment.
Se suposava que, entre altres coses, els sindicats de classe tractaven de vincular les reivindicacions a curt termini amb les transformacions a més llarg termini. Avui semblen dedicar-se en exclusiva a integrar la classe obrera a la classe mitjana. I sense èxit.
Han prescindit de la consciència de classe. De l'orgull de classe.
La dreta, en canvi, té plena consciència de classe. I de la seva força i capacitat per mantenir la situació. Això explica que augmenti sense mesura la riquesa al mateix temps que les desigualtats socials. Vegeu l'últim informe Oxfam.
A França, a Espanya, a Itàlia, a Portugal, a l'Índia, a Albània han esclatat aquests dies revoltes que expressen el malestar de la majoria. Una majoria que no veu cap partit capaç de canalitzar les seves reivindicacions.
La resposta de la dreta ha estat unànime: repressió per fer callar les exigències d'igualtat.
No cal descartar que el malestar acabi convertint-se en ràbia a la qual s'apuntin els rebels incapaços de detectar la causa dels mals que els afligeixen. I, per això, incapaços d'impulsar solucions igualitàries.
Preguntes tontes: Hi haurà una relació directa entre les retallades en l'ensenyament i la manca d'esperit crític que culmina en l'auge de l'extrema dreta? No s'haurà dissenyat un sistema educatiu que busca només formar el personal perquè rendeixi en el sistema productiu?
Ja ho va dir Goya: el somni de la raó produeix monstres… i preguntes sense resposta.
