Convocar una vaga general a les portes d'unes eleccions generals és una decisió que exigeix una justificació sòlida. No perquè els sindicats s'hagin d'abstenir d'intervenir en el debat públic, sinó perquè una protesta d'aquesta magnitud ha de tenir un destinatari reconeixible i perseguir un objectiu concret. La convocatòria de l'11 de novembre planteja dubtes en ambdós terrenys i arriba, a més, en un moment especialment delicat.

La història ofereix un contrast eloqüent. El 1988, CCOO i UGT van paralitzar el país contra el Pla d'Ocupació Juvenil i la política econòmica de Felipe González. El 1992, la protesta es va dirigir contra les retallades en les prestacions per desocupació; el 1994, contra la reforma laboral. El 2002, els sindicats es van mobilitzar contra el decretàs de José María Aznar. El 2010, la vaga va respondre a la reforma laboral de Zapatero. I el 2012 hi va haver dues convocatòries contra les polítiques d'austeritat i la reforma laboral de Mariano Rajoy. Governs diferents, conflictes identificables i mesures concretes que es pretenia revertir.

Què passa ara? CCOO i UGT invoquen la crisi de l'habitatge, els salaris insuficients i la precarietat. Són problemes reals que mereixen respostes ambicioses. Però quina decisió concreta es pretén modificar? A qui s'adreça exactament l'atur? L'habitatge depèn de polítiques que comprometen diferents administracions, mentre que les reivindicacions laborals abasten àmbits diversos. La suma de problemes importants no constitueix, per si sola, un objectiu sindical precís.

Hi ha, a més, una coincidència difícil d'ignorar: la vaga se celebrarà l'11-N, tot just dos dies abans de l'inici de la campanya electoral de les generals del 29-N. La seva convocatòria per part dels sindicats es va produir immediatament després que Sánchez posés data a la cita amb les urnes. Aquest fet alimenta la sospita d'instrumentalització partidista. Per què ho fan ara i no ho han fet des que Sánchez és president del Govern? Quin resultat concret persegueixen? En el millor dels casos, la convocatòria resulta inoportuna.

Però la inoportunitat d'aquesta vaga té una altra dimensió. Barcelona acaba de viure episodis de violència i pillatge que han portat les forces de seguretat a vigilar les convocatòries de Blocus i a témer que els disturbis s'estenguin a altres ciutats. Segons les informacions publicades, els investigadors contemplen la possibilitat que la tensió augmenti fins a l'11 de novembre, quan una mobilització massiva podria complicar la vigilància policial i facilitar l'actuació de grups violents.

No es tracta d'atribuir als sindicats la responsabilitat d'uns disturbis que no convoquen ni controlen, ni de presentar com a inevitable un escenari de caos. Es tracta de reconèixer la delicadesa del moment. Europa coneix episodis en què la protesta, el vandalisme i la violència urbana han acabat barrejant-se amb conseqüències greus. Seria imprudent ignorar els senyals d'alerta, més encara enmig d'un procés electoral que comença a esquitxar-se de fets violents, amb acusacions creuades sobre a qui beneficia i qui podria estar al darrere.

Una vaga general no és una manifestació qualsevol. Per la seva dimensió, pot alterar la mobilitat, concentrar multituds i dificultar la resposta policial davant incidents simultanis. En aquestes circumstàncies, qui convoca una protesta d'abast nacional hauria d'extremar la responsabilitat, precisar millor els seus objectius i evitar afegir incertesa a una situació que ja exigeix prevenció.

El sindicalisme necessita independència i credibilitat, no decisions que semblin acompassades al calendari electoral. El dret de vaga és indiscutible; la prudència de qui l'exerceix també hauria de ser-ho. L'11-N reuneix massa incògnites: reivindicacions força disperses, un destinatari imprecís, eleccions imminents i un context d'inquietud per una violència de carrer d'origen incert. Convocar una vaga general en aquestes condicions no només resulta inoportú. És, senzillament, imprudent.