La justícia de menors ha tret els colors als pares dels adolescents detinguts pels aldarulls del passat dissabte 24 d’octubre a Barcelona. I és que molts d’ells ni tan sols sabien que els seus fills estaven participant activament en la batalla campal que es va originar al centre de la capital catalana.

L’estirada d’orelles, per desconèixer on eren i què feien els seus fills, està més que justificada. Ara bé, les responsabilitats d’uns i altres han d’anar molt més enllà d’una reprimenda. Perquè no estem parlant d’una entremaliadura, d’arribar tard a casa o de saltar-se una classe. Estem parlant d’episodis de violència que van deixar policies ferits, establiments saquejats i nombrosos desperfectes a la via pública.

I no, això no s’arregla amb una nota negativa a l’agenda de l’institut, una setmana sense sortir de casa o una tarda copiant cent vegades “no ho tornaré a fer”.

Precisament per això, la Fiscalia de Menors té ara una oportunitat per demostrar que la justícia juvenil pot ser educativa i, alhora, contundent. Perquè no són poques les veus crítiques amb un sistema al qual retreuen certa permissivitat quan els autors dels delictes són menors d’edat.

Comerciants, empresaris i víctimes que, després de patir danys o episodis violents, asseguren haver-se quedat amb la sensació que ningú ha respost pel que ha passat.

I encara que cada cas té les seves particularitats, seria un error menysprear aquesta percepció d’impunitat. La millor manera de combatre-la no és amb grans declaracions, sinó amb actuacions judicials eficaces, mesures proporcionades que es compleixin i mecanismes de reparació que funcionin.

En aquest sentit, el Govern ha estat especialment contundent en advertir que els pares hauran d’assumir les conseqüències econòmiques dels desperfectes provocats pels seus fills menors d’edat. Un advertiment que ara s’ha de traduir en fets, sempre que legalment correspongui.

Perquè els danys tenen un cost. El tenen els aparadors destrossats, els comerços saquejats i el mobiliari urbà que cal reparar. I no pot ser que la factura de la violència acabi recaient sobre qui no hi ha tingut res a veure. La llei ja preveu mecanismes per exigir responsabilitats civils als progenitors. El que cal és que s’apliquin.

Tot això torna a obrir, inevitablement, el debat sobre l’edat de responsabilitat penal. Actualment, els menors de 14 anys queden fora de la Llei Penal del Menor. És suficient la resposta que ofereix el sistema per a qui comet fets especialment greus abans d’arribar a aquesta edat? Cal revisar el límit o reforçar els mecanismes educatius i de protecció existents?

Són preguntes que mereixen una reflexió seriosa, lluny de solucions improvisades a cop calent dels aldarulls.

Tot i que ens ha de quedar clar que la minoria d’edat no pot convertir-se en sinònim d’impunitat, de la mateixa manera que la finalitat educativa de la justícia juvenil no pot confondre’s amb l’absència de conseqüències.

I si alguna cosa haurien d’aprendre els adolescents implicats en els aldarulls de Barcelona és precisament això: que els seus actes tenen conseqüències. Que els danys es reparen. I que creuar determinats límits no pot sortir de franc.

Perquè el veritable fracàs no seria únicament el que va passar dissabte, sinó que, després de tot, ningú assumís les seves conseqüències.