Observo els saquejos de comerços des de fa dos dissabtes i em pregunto: per què atacar un lloc els productes del qual et vols posar? La contradicció sembla evident, potser estem confonent tres coses que convé separar, desig, possessió i respecte.

Desitjar un símbol no significa respectar allò que aquest mateix sosté per a tu. Pots voler la bossa, les sabatilles o el telèfon i menysprear l'establiment que els ven.

Pots aspirar al reconeixement que imagines que et donaran sense reconèixer la persona que hi ha darrere del taulell. El producte conserva el seu atractiu mentre qui treballa per posar-lo al teu abast desapareix de l'equació.

Això no permet afirmar que qui saqueja ho fa perquè no pot comprar. Seria una explicació còmoda i, a més, injusta amb qui travessa dificultats i respecta els límits.

També hi ha oportunitat, benefici econòmic, excitació, pressió del grup o una intenció de dany que res té a veure amb admirar la marca. El problema mereix preguntes millors que un diagnòstic així a la nostra distància com a adults.

En els saquejos de Barcelona hem vist com una convocatòria pública pot desembocar en converses sobre això, les investigacions descrivien captació a TikTok i derivació a grups de missatgeria com Telegram, i WhatsApp. Aquesta convivència obliga a distingir qui protesta, qui encoratja el dany i qui l'executa. Per descomptat, no, no són els mateixos.

Una multitud comparteix espai; no necessàriament comparteix propòsit, i de fet, no ho fan. Sota la mateixa etiqueta coincideixen qui reclama, qui mira, qui grava, qui busca un grup i qui calcula què pot endur-se. I si qui diu que reclama com a pretext però no hi té res a veure, fins i tot se'n mofen, com llegim als grups i als propis vídeos selfie de la victòria i el trofeu posteriors al saqueig.

Si ho anomenem tot protesta, deixem de veure el delicte. Si ho anomenem tot delinqüència, deixem d'entendre el que està passant.

La meva hipòtesi és que, en algunes conductes, la recompensa pot ser doble; aconseguir alguna cosa i comptar per a algú. L'objecte té valor, però també pot tenir-ne l'escena d'obtenir-lo.

Entrar, exhibir-se i rebre l'aprovació dels altres podria proporcionar una forma immediata d'estatus. Cal comprovar-ho, no presumir-ho. Una càmera no és una motivació; sí que ens obliga a preguntar-nos per a qui es representa l'acte.

Perquè ser vist no és el mateix que ser reconegut. La notorietat pot arribar sense respecte. I una societat que mesura tant en atenció corre el risc de confondre el protagonisme amb el valor d'una persona.

La pregunta incòmoda no és només què aconsegueix qui trenca, sinó quina recompensa rep després de qui l'observa.

Tampoc l'aparent rebel·lia implica autonomia. Trencar amb les normes dels adults pot conviure amb sotmetre's a les del grup. El rellevant és saber qui celebra l'acció, qui estableix el límit i què passa amb qui es nega a creuar-lo. El grup pot oferir protecció, però també exigir demostracions.

Després arriba el relat. Una conseqüència dels propis actes pot presentar-se com a prova de valentia o com a greuge compartit. Una detenció podria reforçar aquest vincle, però també trencar-lo. No és automàtic. I distingir una injustícia real d'una excusa per eludir responsabilitat requereix fets, no etiquetes.

Per a les marques, això planteja un repte que supera la reparació de l'aparador. Aconseguir desig no garanteix legitimitat, vincle ni cura. El màrqueting pot fer molt reconeixible un símbol sense que qui el desitja es pregunti per les persones que el fan possible. Això no converteix la marca en culpable del saqueig. La responsabilitat de fer mal segueix sent de qui ho fa.

Sí que obliga a ampliar la mirada: protegir les plantilles, preparar la continuïtat i entendre quan una botiga es converteix en oportunitat, escenari o símbol. També exigeix deixar d'interpretar cada menció com a amenaça i cada vídeo viral com a prova d'organització.

Vull comprendre aquests mecanismes perquè treballo protegint persones, identitats i reputacions. Entendre no esborra responsabilitats: ajuda a decidir on intervenir i amb quin propòsit. Ni una etiqueta sobre l'origen d'algú ni una xifra de reproduccions expliquen per si soles una conducta.

Una marca pot aconseguir que la desitgin sense aconseguir que la respectin. I una persona pot apropiar-se d'un objecte sense assolir el reconeixement que esperava trobar-hi dins.