Guerra als salvatges i als seus gurús
"La gent haurà de decidir entre conviure o patir i, llevat de malaltia mental, les persones solen preferir viure en pau"
L'imant que té Barcelona amb els provocadors professionals, jovenets de famílies benestants que volen fer la revolució bolxevic al segle XXI, perroflautes, violents i dementitzats en general és inacabable.
Dissabte passat la capital catalana va patir un nou espectacle menyspreable de violència urbana, un més al llarg de la seva història, que va encongir el cor de qualsevol ciutadà amant de la seva ciutat i que tingui un mínim de dignitat personal. Exercir la violència per esport o per tèrboles intencions, polítiques o no, és una punyalada a la convivència serena i respectable. Intentar blanquejar aquestes actituds és gairebé un delicte i la societat barcelonina ha dit prou.
L'onada de violència i saquejos, a l'estil francès, va agafar la policia catalana amb el pas canviat. La sorpresa no va evitar que el balanç final dels atacs acabés amb 128 detinguts, més de la meitat menors d'edat. A la policia se li ha d'exigir més prevenció, per això compta amb magnífics equips d'intel·ligència, i per descomptat més resposta en la seva actuació. Hi ha situacions en què els càrrecs polítics han d'ordenar respostes policials molt més contundents, encara que això fereixi la sensibilitat de les ànimes bonistes que han estat les autèntiques culpables que el modus operandi policial en aquesta terra sigui més comprensiu que dur.
És interessant comprovar com ara la consellera d'Interior i l'alcalde de Barcelona s'han posicionat en un lloc que no preveu draps calents per als vàndals urbans.
Perfecte. Hauria estat interessant que sempre hagués estat així, i que els partits d'esquerra, i també la Convergència de Trias, no haguessin tingut vacil·lacions a l'hora de respondre amb la força necessària a aquestes actituds salvatges.
Al vandalisme cal fer-lo retrocedir amb violència dura i qui clami per un món de roselles que se'n vagi a passejar pel camp. Per això, és interessant la resposta política de buscar-li les pessigolles als progenitors dels menors implicats en els greus aldarulls.
Així es va frenar l'acció dels menors de Jarrai implicats en la kale borroka al País Basc durant els anys negres del terrorisme etarra. Quan pagar l'autobús incendiat a Sant Sebastià havia de sortir de les butxaques dels pares dels futurs etarres, el ritme d'adhesions a la violència va descendir.
A veure si és veritat que a Barcelona podem aplicar un sistema semblant i quan els familiars d'aquests salvatges menors d'edat rebin la factura d'un aparador destrossat, o d'un semàfor arrencat, la urpada al compte corrent els faci recapacitar. Potser així molts progenitors s'ocuparan més d'aquests menors o/i deixaran de riure'ls les gràcies.
Especialment greu és la reacció d'Ada Colau, flamant representant del minso Front Ampli per a les properes eleccions. L'exalcaldessa de Barcelona, una de les principals culpables de la inacció a la ciutat en qüestions de seguretat, en encoratjar un clima social contrari a l'ordre, va tornar aquest cap de setmana a buscar excuses per justificar els desordres dels servidors de l'univers antisistema o, millor dit, del sistema que fa el seu agost intentant carregar-se el sistema que hem construït en les darreres dècades entre tots.
Colau va parlar de repressió policial fora de lloc i va eludir condemnar els excessos. Si aquest és el nivell de l'esquerra radical al final la societat culminarà la seva divisió més profunda: una divisió que no és tan ideològica com de sentit comú. La gent haurà de decidir entre conviure o patir i, llevat de malaltia mental, les persones solen preferir viure en pau.
