Toni Comín ha tornat victoriós de l'exili, segons les seves pròpies paraules, i un suposa que «victoriós», en el seu cas, vol dir que les acusacions de ficar mà a la caixa de resistència i, de passada, a algun assessor, han quedat en no res, encara que el tema de l'assessor es continua investigant. Cal felicitar Comín, doncs, que ha estat capaç de tornar a casa fet tot un heroi; ja se sap que els herois es caracteritzen per trepitjar sense vergonya i tenir les mans llargues sense mesura. Va marxar com el pianista d'acompanyament d'una òpera bufa, i ha tornat com Ulisses: més vell i sense piano. L'única diferència és que l'heroi grec va tornar més savi, mentre que l'heroi català no ha aconseguit sumar durant el seu viatge ni un bri de saviesa, i això que, partint de tan poca, ho tenia fàcil.

Per arrodonir la seva èpica victòria, va prometre la Constitució de l'estat feixista espanyol, ni més ni menys que dins del Congrés, tot i que, això sí, afegint que ho feia pel «mandat de l'1 d'octubre». No va precisar de quin any, de manera que molta gent es va quedar amb el dubte de què devia passar en tal data; devia ser una cosa constitucionalment important si tot un heroi ho utilitzava per posar-se a disposició de la Carta Magna. Això a Comín no li importa; els herois de la seva talla, amb tal de cobrar els generosos emoluments que corresponen a un eurodiputat, juren el que sigui; hauria jurat els Principis del Moviment si això li hagués reportat algun benefici econòmic. Per jurar, hauria jurat fins i tot la seva fe islàmica si així hagués pogut rascar uns quants euros més. Fins i tot s'hauria canviat de sexe si sent dona se li hagués assegurat un plus en cas de maternitat. Si el procés va ser una manera de guanyar-se bé la vida, i no hi ha dubte que ho va ser, Toni Comín n'és la principal figura, almenys fins que torni Puigdemont. De fet, si aquest ha decidit ser l'últim dels ‘exiliats’ a tornar, és perquè ningú pugui posar en dubte que ha estat qui millor ha viscut de tots ells, qui més temps ha aconseguit viure de la sopa boba.

Hi haurà qui no vegi cap victòria en el retorn a casa de Comín, ja que ha estat l'Estat espanyol —precisament— qui li ha aplicat generosament una mesura de gràcia. I també hi haurà qui pensi que tornar nou anys després, per estar exactament al mateix punt de partida en què es trobaven les coses abans de l'inici del procés, sense haver aconseguit absolutament res, equival a haver llençat tots aquests anys a les escombraries, per a aquest viatge no calien alforges i més valia ni haver-lo començat. A tots aquests desagraïts que no reconeixen un heroi quan el tenen davant del nas, els replicaria jo que viure del conte durant nou anys pot considerar-se una victòria a l'abast de molt pocs. Són molts els ‘exiliats’ que van intentar quelcom semblant i van fracassar, havent-se de posar a treballar per menjar. No ha estat el cas de Comín —ni de Puigdemont, un altre semidéu, però d'aquest ja en parlarem quan torni—, qui no només ha aconseguit mantenir-se allunyat de qualsevol feina o ocupació, sinó que ni tan sols ha tingut mai la temptació de treballar. Tot això, sense privar-se dels seus passatemps habituals, com són portar a la seva manera els comptes del que sigui —en aquest cas del Consell de la República, però això és el de menys, podria ser la capsa d'una església o la guardiola dels orfenets— i arrambar-se a algun assessor de bon veure. Un assessor que, dit sigui de pas, serà qui més celebrarà el retorn de Comín a Espanya, a veure si així el pobre pot anar a dormir sense haver de mirar abans sota el llit