Fa uns dies vaig parlar amb una veïna, ja gran, que tornava de fer la compra. En saludar-me, amb un to de preocupació, em va dir: “He anat a comprar perquè volia omplir la nevera i els prestatges davant les pluges torrencials que s'acosten, per si no puc sortir de casa. No he pogut comprar ni la meitat del que volia perquè els preus han pujat molt. Em preocupa molt, perquè només som a mitjan mes. Potser l'economia del Govern va bé gràcies a la recaptació pels molts impostos que augmenta per la pujada dels preus, però l'economia real dels jubilats i dels treballadors normals no va gens bé”.

Les paraules de la meva veïna, expressades amb tristesa i preocupació, em van fer pensar en l'acceleració de la inflació a Espanya. Segons l'índex de preus de consum harmonitzat (IPCA), al setembre de 2026 la inflació interanual va arribar al 5%, davant del 3,8% de mitjana a la Unió Europea. Es tracta d'un increment important dels preus en una economia que, tot i que creix, veu com l'encariment de molts béns i serveis essencials erosiona la capacitat adquisitiva de les llars.

A aquesta situació s'afegeix una estructura salarial que, en molts sectors, es caracteritza per remuneracions relativament baixes en relació amb el cost de la vida. Segons l'INE, el 2024 el salari mitjà brut anual a Espanya va ser de 29.540 euros, però el salari més freqüent es va situar en només 16.520 euros. A més, segons Eurostat, el salari mitjà anual ajustat a jornada completa era d'uns 33.700 euros a Espanya, davant dels 39.800 euros de mitjana a la Unió Europea. Aquestes dades evidencien una diferència salarial significativa respecte a la mitjana europea, en contrast amb l'encariment de l'habitatge i altres despeses essencials, la qual cosa redueix la capacitat adquisitiva de moltes llars.

L'estat espanyol presenta una realitat que no es pot ignorar, l'economia creix i crea ocupació, però una part important de la població continua tenint dificultats per millorar el seu nivell de vida. De fet, segons l'Enquesta de Condicions de Vida de 2025 de l'INE, publicada al febrer d'enguany, el 8,5 % de la població espanyola arriba a final de mes amb molta dificultat. A més, el 19,5 % de la població es troba en risc de pobresa. Dades que posen de manifest que una part de la població té dificultats per cobrir les seves necessitats, unes xifres que no reflecteixen específicament la situació dels treballadors que, tot i tenir feina, no arriben a final de mes.

El repte, per tant, no consisteix únicament a controlar la inflació, créixer i crear ocupació, sinó també a augmentar la productivitat i el valor afegit de l'economia perquè el creixement es tradueixi en salaris més elevats. Els increments salarials han d'anar acompanyats d'una millora real del benestar, ja que, si els salaris augmenten més lentament que els preus, el poder adquisitiu s'estanca o disminueix.

En aquest context, la productivitat és fonamental perquè determina, en bona mesura, la capacitat d'augmentar de manera sostinguda els salaris reals sense perdre competitivitat. Però també és determinant el model econòmic que sustenta la generació de valor. Per això, és imprescindible avançar cap a activitats de més valor afegit, impulsar la innovació, posar en valor la ciència, millorar la transferència tecnològica, adaptar la formació a les demandes de la digitalització i afavorir que les petites i mitjanes empreses, que constitueixen la base del sistema productiu, incorporin tecnologia i augmentin la seva dimensió.

Hauríem de tenir molt present que no n'hi ha prou amb crear ocupació i créixer, cal fer-ho generant més valor econòmic per hora treballada i possibilitant que els salaris permetin el progrés personal i col·lectiu. Per això, és necessari superar el binomi de salaris baixos i despeses elevades, que condueix moltes famílies a un deteriorament progressiu de la seva qualitat de vida i augmenta el risc d'exclusió social i pobresa.

Cal menys triomfalisme a l'hora d'afirmar que ‘l'economia va bé’ i més atenció a la realitat quotidiana dels ciutadans. Cal aixecar la mirada, tenir ambició de futur i assumir compromisos concrets per part dels qui governen i dels qui aspiren a governar.